1 gos, 18 persones, 26 arbres, 1 font d’aigua, 7 papereres


1 gos, 18 persones, 26 arbres, 1 font d’aigua, 7 papereres

Actualment, a la ciutat de Barcelona hi ha un total de 180.000 gossos registrats amb xip, més que la població dels infants amb menys de 12 anys. Això, es tradueix en el fet que el 25% de la població de la ciutat, conviu amb un gos. Increïble, no? 

Estudis mostren que les persones adultes amb menys de 40 anys, els Millenials, van superar recentment els Boomers en l’adopció de gossos. En els Estats Units, s’estima que més que la meitat dels Millenials conviuen amb un gos. La taxa de convivència amb animals de companyia és encara més alta entre les persones que tenen estudis universitaris, i ingressos estables, les mateixes persones que tenen més probabilitats de retardar el matrimoni, la possibilitat de tenir una criatura i la propietat de la casa més enllà dels terminis establerts de les generacions anteriors. Però no només això. Els gossos poden ser moltes més coses: una manera d’arrelar en un nou lloc, un company de pis per les persones que viuen soles, i poden tenir un paper més important ajudant a la salut mental de les persones. 

Cuidar el gos és una d’aquestes experiències que et canvien la vida. O com a mínim, et fan veure i viure situacions que mai haguessis viscut. A mi personalment, m’ha augmentat la consciència del micropaisatge del meu barri i de com els gossos interactuen amb l’espai públic, i com jo -acompanyant un gos- interactuo amb l’espai públic. 

Un dia normal amb el meu gos seria, 

  • 8:25 Preparar el Rock per passejar
  • 8:28 Conversar amb els veïns i les veïnes a l’ascensor sobre el content que està el Rock per sortir. 
  • 8:30 Ja estem passejant amb el Rock, olorant tots els arbres que hi ha al nostre recorregut (26 arbres, 18 persones, 1 font d’aigua, 7 papereres). 
  • 8:50 Comprar el pa del forn. Parlar amb altres veïns i veïnes amb gossos. 
  • 8:55 Tornant a casa, parar perquè els nens i nenes que esperen per entrar a l’escola, saludin el Rock
  • 9:00 Entrar a casa
  • 18:55 Preparar el Rock per passejar
  • 19:00 Passejar amb el Rock per Montjuïc i parlar amb altres veïns i veïnes amb gossos (93 arbres, 136 persones, 4 fonts d’aigua, 41 papereres, 1 zona d’ús compartit, 1 espai d’aigua)
  • 20:00 Tornar a casa. Parlar amb veïns i veïnes que tornen de la feina i saluden el Rock. 

La interacció i la connexió amb els meus veïns i les meves veïnes i l’entorn a on em trobo, s’entén d’una manera diferent. Ja no és només, que el paisatge sigui maco i agradable, i que hi hagi espais per seure, però també que hi hagi escocells i escombraries i fonts d’aigua. I ja que camino al vespre, que sigui un espai ben il·luminat i que em senti segura. És una altra manera de percebre d’espai urbà, i el rol d’un gos en aquest ecosistema. 

De seguida explico les 4 grans coses que m’ha ensenyat el meu gos sobre el meu barri i les seves persones: 

 

El gos com a triangulador

Tot i que el tema del gos és força conflictiu entre les persones que se senten còmode amb ells i entre elles que no, cada vegada veig que el gos és un gran triangulador a l’espai públic. 

Però, abans que tot, que vol dir Triangulació

La triangulació es definiria com “aquella característica d’un espai públic que pot reunir persones, desconegudes. Normalment, és un estímul extern d’algun tipus”.

Una parada de bus, pot ser un element de triangulació. Una persona que toca música al carrer, també. És qualsevol element que fa dues persones desconegudes a parar per un segon i parlar. Dit això, el gos és un gran triangulador. 

Passejant-li, he conegut i interactuat amb més veïns i veïnes del meu barri que els últims 5 anys que porto vivint allà. El gos fa que les persones baixin ritmes i defenses, saludar, parlar, somriure. L’última vegada que m’havia passat això de manera “no forçada” és a dir, de manera natural, ha sigut quan havia comprat un ram de flors. Tal com el ram de flors feia que els meus veïns i veïnes parlessin amb mi per comentar el ram de flors, o somriure, o saludar, el mateix passa ara amb el gos. 

 

Les àrees d’esbarjo de gossos com a espais de socialització

Quan passeges un gos, directament entres en un club informal de “les persones que cuiden un gos”. Si no tens un gos, no és tan fàcil entrar en aquest grup, ja que el protocol es limita a parlar sobre el teu gos, els altres gossos i el temps. 

Les àrees d’esbarjo llavors, és l’espai on aquesta gent desconeguda es troba, i parla. Les persones cuidadores de gossos necessiten aquest espai. Un espai segur on el seu gos pot fer exercici amb regularitat i seguretat, pel fet que als gossos als agrada caminar, córrer i socialitzar-se amb altres gossos. És una part vital per un gos que viu en un pis de Barcelona. 

El que demanen moltes associacions que treballen per millorar la qualitat de vida dels gossos, la dels seus responsables i la de la resta de ciutadans, especiament a l’entorn urbà, és repensar el model de les àrees d’esbarjo, i anar cap a un model menys segregat, tenint en compte que les famílies dels gossos, poden tenir per exemple infants que volen jugar en el mateix moment. Per aquest motiu és necessari anar cap a un model que apropi els diversos col·lectius en espais d’ús compartit, que s’adaptin a les necessitats de la vida quotidiana de cada família.   

No només això. En aquest espai, no se senten còmodes tots els gossos. Parlant amb una educadora canina, ens ha comentat que les àrees d’esbarjo, són adequats per gossos fins a 4-5 anys, i normalment concentren un alt nombre de gossos. Els gossos més grans d’edat s’angoixen, com ens angoixaríem nosaltres si ens enviessin a relaxar-nos dins de la piscina de boles d’un xiquiparc. Llavors, on van tots aquests gossos que no els agraden les àrees d’esbarjo?

Els recorreguts dels gossos 

Cada barri té una xarxa invisible i informal de recorreguts destinats per passejar el gos que ajuden les persones a sortir de casa i fer exercici quotidià fomentant la seva salut mental i física. Els recorreguts normalment són circulars en una distància de 20 minuts de casa i es trien per als seus característics. Un bon recorregut és agradable, i inclou una font d’aigua, moltes papereres, espais permeables i/o escocells, bona il·luminació durant la nit, amples voreres, bona visibilitat i comerços de proximitat “dog-friendly”. Els recorreguts canins es poden anar canviant entre hivern i estiu, ja que durant l’estiu es busca el sol, i durant l’estiu l’ombra.  Els recorreguts canins s’integren totalment en el model de la ciutat de 15 minuts, afegint la capa de dur a terme les tasques quotidianes, acompanyada d’un gos. 

El model de ciutat de 15 minuts té com a objectiu crear ciutats més habitables, sostenibles i resistents, assegurant que les persones tinguin accés a serveis i amenitats essencials a una distància de 15 minuts a peu o amb bicicleta de les seves llars. Els gossos poden jugar un paper vital en suportar aquest model, ja que animen les persones a caminar més i passar més temps a l’aire lliure, fomentant un estil de vida més saludable i actiu.

Les persones que acompanyen els gossos solen passejar als seus animals diverses vegades al dia, proporcionant-los l’oportunitat d’explorar els seus barris locals, interactuar amb altres persones i gossos, i descobrir nous parcs i espais verds. Com a resultat, els gossos poden ajudar les persones a descobrir i connectar amb les seves comunitats, el que pot fomentar un sentiment de pertinença i millorar la cohesió social. A més, els gossos poden ajudar a augmentar la visibilitat i l’ús d’espais públics dins del model de ciutat de 15 minuts, com ara parcs i cafeteries dog-friendly.

Els gossos també poden ser una eina per promoure el transport sostenible, com ara caminar i anar en bicicleta, la qual cosa pot ajudar a reduir la congestió del trànsit, la contaminació atmosfèrica i les emissions de carboni. Això pot contribuir a una ciutat més sostenible i resilient que estigui millor equipada per fer front als reptes del canvi climàtic.

En general, els gossos poden jugar un paper crucial en suportar el model de ciutat de 15 minuts, fomentant estils de vida actius, reforçant les connexions socials, augmentant l’ús d’espais públics i promovent el transport sostenible, a través dels recorreguts canins.  

Però com han de ser aquests espais, per què siguin de qualitat, i millorin convivència? 

El disseny, el manteniment i la implicació de la comunitat local

Els recorreguts canins, les àrees d’esbarjo i les zones d’ús compartit (ZUC) han de complir uns criteris bàsics. 

Pel que fa als recorreguts quotidians dels gossos haurien de ser segurs, accessibles, amb molts arbres i superfícies permeables i amb serveis públics per garantir el benestar dels gossos, de les persones que els passegen i de la comunitat en general. Pel que fa als criteris de disseny dels recorreguts quotidians, han de tenir en freqüència:  

  • Escocells i/o superfícies permeables (i no de cautxú)
  • Fons d’aigua accessibles per totes les alçades dels gossos
  • Papereres i dispensadors de bosses
  • Bona il·luminació durant la nit
  • Voreres amples per poder caminar amb el gos i per parar i socialitzar-se 
  • Circulació de cotxes en velocitat mínima
  • Bona visibilitat 
  • Façanes a la planta baixa amb vida i comerços “dog-friendly” com el forn de pa, la fruiteria, etc

Paraules de:

Konstantina Chrysostomou

Data de publicació:

19/05/2023

Escrit originalment en:

català

Tags:

Vida quotidiana / Espai públic

Pel que fa a les àrees d’esbarjo i les zones d’ús compartit (ZUC), la ubicació és molt important, tenint en compte l’accessibilitat, i el paisatge natural. L’espai no cal que sigui un rectangle perfecte. El disseny del parc, potser una molt bona oportunitat per involucrar les persones usuàries i la comunitat local des del principi, per reflexionar sobre la transformació d’una zona prèviament infrautilitzada o abandonada a un espai meravellós per a la socialització i el joc. 

Un procés de disseny com aquest, pot preveure futurs problemes de convivència convidant la comunitat local i l’administració a reflexionar sobre la gestió i el manteniment de l’espai i dels recorreguts que porten en aquesta zona. 

Pel que fa a l’espai destinat als gossos, ha de tenir:

  • Bon drenatge per evitar situacions de fang 
  • Font d’aigua per mantenir els gossos refrescats 
  • Ombra per crear un espai agradable per a les persones, i evitar sobreescalfament de l’espai durant l’estiu
  • Accés per a persones amb mobilitat no normativa. 
  • Tancament alt a l’entorn perquè els gossos no saltin per sobre 
  • Bancs al voltant dels arbres perquè les persones puguin quedar-se més temps i relaxar-se. Els bancs han d’estar lluny de les entrades i sortides perquè els gossos no es concentrin en aquest lloc, intimidant els antres gossos que volen entrar. 
  • Senyalització de les regles de l’ús de l’espai en l’entrada i sortida 
  • Entrada de doble tanca per tenir espai a deslligar el gos abans que entri a l’espai. les portes han de seguir els criteris d’accessibilitat per a les persones amb mobilitat no normativa. 
  • Estacions de residus i escombraries col·locats en diferents llocs de l’espai per mantenir-lo net. 
  • Il·luminació per augmentar la percepció de seguretat i la visibilitat a l’espai, augmentant així les hores d’ús especialment durant la tardor i l’hivern. 
  • Plantes segures per als gossos. Per exemple, els arbres són una part essencial del disseny dels espais per a gossos. Donen ombra, que els gossos i les persones necessiten per evitar el sobreescalfament. També és essencial triar plantes segures per als animals. La palma de sagú és la planta més comuna que és perjudicial per als gossos. Els símptomes que poden experimentar els gossos en consumir palma de sagú poden causar danys al fetge i fins i tot la mort. Les tulipes, l’àloe i les margarides també es troben entre les plantes més perjudicials per als gossos.
  • Materials de revestiment que no sigui gespa natural, ja que, d’una banda, no és una opció sostenible en una ciutat mediterrània, i de l’altre, es pot convertir en un espai humit i fangós quan plou.
  • Zona d’amortiment entre els espais destinats als gossos i els edificis propers per reduir l’impacte de soroll.

Pel que fa al mobiliari és important observar el comportament dels gossos a l’aire lliure i intentar incorporar elements que els ajudin a socialitzar-se, fent exercici. Com per exemple:

  • Salts de totes les dimensions, per ajudar a la força i coordinació dels gossos. 
  • Plataformes en diferents altures per fomentar la coordinació i concentració
  • Túnels per familiaritzar-los amb navegació 
  • Ponts per ajudar-los a desenvolupar el control, la paciència i la concentració 

Sobre els criteris de manteniment, hem de tenir en compte que sí que els gossos són desordenats, però no són l’únic factor que fa que un espai estigui degradat. L’exposició durant tot l’any dels elements en la pluja, el sol, el vandalisme pot danyar l’espai i el mobiliari. Per aquest motiu és important que els materials i el mobiliari durin a l’aire lliure, perquè la comunitat el pugui gaudir per molts anys. 

L’ajuntament pot fer-se responsable del manteniment anual de l’espai. Però és una bona oportunitat perquè la comunitat local faci accions de neteja durant l’any, per promoure la pedagogia cívica, i fomenti el sentiment de propietat de l’espai.  En aquest espai es poden fer activitats grupals com tertúlies, tallers, cursos, seminaris i passejades en grup per facilitar la convivència i la sensibilització ciutadana. 

Per últim, és important que la comunitat local amb l’ajuntament redactin un reglament participat de l’ús de l’espai amb les normes que es poden aplicar tant als espais destinats als gossos com als recorreguts pròxims. 

 

El sentiment de responsabilitat; de cuidar el teu gos, a cuidar la teva comunitat 

Per acabar, tenir un gos a una ciutat i seguint les normes de bona convivència, pot aportar nombrosos beneficis tant per la família del gos com per a la comunitat en general. En primer lloc, els gossos poden oferir a les seves famílies acompanyament, suport emocional i sentiment de la responsabilitat, que poden tenir un impacte positiu en la seva salut mental i el seu benestar general.

A més, portar un gos a passejar per un espai públic pot fomentar l’activitat física i ajudar a reduir l’estrès i l’ansietat. Els gossos tenen una manera increïble d’ajuntar la gent, ajudant a fomentar un sentiment de comunitat entre les persones que comparteixen el mateix barri. 

Pel que fa a la seguretat, tenint en compte que la passejada del gos es fa en horaris on la majoria de la gent està a casa, pot ajudar com a prevenció informal per a la delinqüència i pot proporcionar una sensació de seguretat, posant més “ulls en el carrer”, especialment en zones que d’altra manera es podrien percebre com a perilloses o insegures. 

Els gossos també poden servir com a ambaixadors de la cura responsable d’animals de companyia, ja que el seu comportament i accions poden ajudar a promoure actituds positives cap als gossos i les seves famílies. Això pot conduir a una major conscienciació i respecte pels gossos als espais públics, cosa que en última instància pot conduir a millors relacions entre els gossos i la comunitat. En general, tenir gossos a espais públics pot aportar molts beneficis a la comunitat i a les famílies de gossos, cosa que la converteix en un afegit positiu a la vida urbana.

 

* Referències 

Com el coll infinit

Com el coll infinit

Avance arrossegant els peus, que carreguen el dia sencer, però es desenganxen de la vorera i em vaig elevant pel carrer mig buit. Per damunt de paperots i burilles, dels cotxes aparcats en filera. Per damunt de l’aparador de la botiga de marcs i motllures a punt de tancar, del dring dels gots al Sabadelle, acabat d’obrir, i del senyal lluminós de l’hostal Mar de Plata, que mai no s’apaga.

Tres, quatre, cinc metres. Seguisc surant amunt entre edificis. Ja estic a l’alçada de les finestres del segon pis. Passe tan a prop que podria parlar amb els habitants de l’immoble. Escoltar el telenotícies amb l’home de la samarreta de tirants estovat al sofà. Tastar la sopa que ja fa estona que bombolleja, al costat de la taula de cuina del pis d’estudiants. Acariciar les tovalloles esponjoses que Pepa despenja eixutes dels cordills de la galeria.

Set, vuit,  nou metres. Surar em fa sentir lliure. Desapareixen les línies dels adoquins, es desdibuixen les copes dels arbres i les tasques del calendari. Una munió de llumetes desenfocades sembren el paisatge urbà, com si Seurat estigués pintant la poqueta nit del segle XXI: les tireres de fanals groguencs que serpentegen els carrers, els ulls blancs dels cotxes que vénen, i els rojos dels que van, la coreografia en bucle dels cicles semafòrics.

Per mi, és el camí màgic a casa. No totes pensen que ho és de màgic, potser no són conscients del privilegi de travessar la ciutat en vol rasant. Però cap de les persones que suren al meu voltant té pressa. Això és. Això tenim en comú. N’hi ha que passegen de la mà, i d’altres que sostenen una corretja. N’hi ha que pausen el cap amb l’horitzó i n’hi ha que suen l’estrés de la feina a tota virolla. Gossos que s’empaiten. Autofotos temeràries. La xica de les vuit. Però cap tenim pressa.

És un camí flotant que envolta el barri a deu metres d’alçada. Com les anelles de fum de cigarreta que es fan exhalant. O els cinturons d’asteroides de Saturn. Comparable al High Line de Nova York, però sense gentrificar. Sense restriccions horàries ni pol·lució. Amb el pòsit de segles d’històries a sobre. No és cap jardí, però sobrevola el bosc sagrat, i s’hi pot passejar sense detindre’s, perquè al ser un rogle no té principi ni final. 

La xica de les vuit s’abriga sempre amb colls infinits teixits a crochet, i amb barrets de llana. Amb borla. Els hi fa sa mare. Avui els duu blancs, però de colls i barrets en té de molts colors. I sempre combinen, com si eixiren d’una mateixa paleta de tardor, de terra mullada i fulles caigudes. Sempre ens creuem a aquestes hores, però la foscor només ens deixa descobrir-nos quan som molt a prop, amb el temps just de mirar-se de reüll i esbossar un somriure. Perquè per saber si algú et mira als ulls tu l’has de mirar alhora també. O per saber si es gira a veure com t’allunyes. 

Jo no ho sé si es gira quan m’allunye, però continue endavant, pel camí màgic a casa, perquè sé que en pocs minuts ens tornarem a creuar sobrevolant el barri. Fins que de tants instants en fem una estona.

* Referències 

Text inspirat en la vida quotidiana de la muralla de Lugo com a espai públic singular i extraordinari.

Imatge: Dibuix de Juan Creus Andrade per a la publicació “Recinto. Lugo: historia y ciudad”, 2014.

Paraules de:

Arnau Boix i Pla

Data de publicació:

26/09/2021

Escrit originalment en:

català

Tags:

Vida quotidiana / Espai públic

L’espai no és neutral

L’espai no és neutral

L’ESPAI no és neutral.

L’espai no és NEUTRAL. 

L’espai NO és neutral.

Beirut, Mostar, Nicòsia, Jerusalem, Belfast

A cada una d’aquestes ciutats, els agents urbans van subestimar les tensions interètniques creixents fins que va ser massa tard i la violència es va estendre, provocant una segregació física. Tot i que les parets, les tanques i les “terres de ningú” que van resultar  d’aquestes tensions tenien un caràcter temporal, van acabar tenint un poder de permanència considerable, que va obligar les persones separades a enfrontar la vida “en estat de setge”. En aquests casos, fins i tot, després que el món polític hagi signat la pau, les persones confronten pèrdues que estan més enllà de qualsevol compensació. En el camí cap a la divisió urbana, es trenca un contracte social entre l’estat i les persones.

Les ciutats dividides són un far que alerta a totes les ciutats en les quals la rivalitat entre comunitats amenaça el funcionament i la seguretat urbana. Totes les ciutats contenen línies de falla o fronteres ètniques que donen forma a barris “bons” i “dolents” i sentit local a “l’altra banda de les vies”.

Aquestes cinc ciutats estan vinculades per episodis de desenvolupament similars amb seqüències i patrons semblants. Els esdeveniments que van empènyer Belfast, Beirut, Jerusalem, Mostar i Nicòsia a travessar el llindar de l’apartheid ètnic, tenen molt en comú. No totes les fases que s’expliquen més endavant es troben a cada ciutat. Tot i això, poden ser indicadors considerables de la propensió a la segregació física, quan aquestes societats ètnicament diverses es troben en situació d’estrès i en una transició social important:

  1. Politització de l’etnicitat: fusió de la identitat política i ètnica a gran escala.
  2. Agrupació: si augmenten les pressions, les persones-membres d’una comunitat urbana amenaçada poden buscar clústers més petits i més homogenis ètnicament per protegir-se.
  3. Ampliació política: les ciutats dividides funcionen en part com a emblemes de lluites polítiques més grans en les quals els habitants dels enclavaments estan preparats per lliurar batalles que no serveixen directament als seus interessos personals.
  4. Traçat de la frontera: una vegada les comunitats ètniques amenaçades s’han retirat en grups homogenis i el terreny urbà s’ha convertit en territori polític, queda per traçar formalment les línies de batalla.
  5. Concretització: aquests límits traçats que separen els grups, es transformen de permeables a impermeables. Aquest, és un procés que es basa en un disseny i una execució intencionada. Aquests límits pretenien ser temporals en previsió d’intervenció diplomàtica, tot i que acaben existint durant dècades.
  6. Consolidació: una vegada que els límits ètnics s’han traçat i concretat a l’entorn urbà, el clima polític determina si les autoritats municipals augmentaran o contrarestaran el procés de divisió.
  7. Unificar, però no integrar: a causa de les grans ineficiències de la segregació física en un entorn dissenyat per a la cooperació de les persones, les particions urbanes poques vegades són sostenibles. Tot i que les barreres físiques es poden enderrocar fàcilment, les cicatrius socials i físiques que queden no desapareixen amb facilitat. Les seqüeles psicològiques de llargs períodes de violència i intimidació, generalment impedeixen que les persones que han viscut aquest període de divisió habitin de nou les zones antigament prohibides.

La ciutat dividida canònica continua estant dividida mentre es mantinguin les inseguretats que van conduir a la violència intergrupal. Tot i que les particions físiques generen nous problemes i intensifiquen les rivalitats interètniques per si mateixes, la seva eliminació és necessària però no suficient per a la creació de condicions més favorables i equitatives en el marc urbà.


* Referències 

  • J. Calame, E. Charlesworth, (2009) Divided cities, University of Pennsylvania Press
  • A. Oz, (1994) Israel, Palestine and Peace: Essays on a Paradoxical Situation
  • CCCB (2005) Breaking the wall: the social responsability of Palestinian and Israeli Academics and Intellectuals at Times of Violent conflict: An introspective Search
  • K. Chrysostomou (2013) Διακοινοτικές σχέσεις σε διαιρεμένες πόλεις: Η περίπτωση της Λευκωσίας (Relacions intercomunitàries en ciutats dividides: el cas de Nicòsia)
  • K. Chrysostomou (2016), Negotiating Cultural Identities in Post Conflict Spaces: The memorial landscapes of Nicosia
  • Fotos: Konstantina Chrysostomou, No man’s land in Cyprus

Paraules de:

Konstantina Chrysostomou

Data de publicació:

12/05/2021

Escrit originalment en:

anglès

Tags:

Vida quotidiana / Espai públic

Carrer Corona

Carrer Corona

El carrer Corona s’ha fet estret. Ara, des de l’entradeta de casa, al número 21, sentim els pardalets a qualsevol hora del dia, veiem les veïnes trastejar a les finestres, i dóna un sol espectacular. Que segur que abans també donava, però no sabiem el seu horari de visita.

Estos dies l’hem arreglada, l’entradeta. Hem posat els nostres noms cal·ligrafiats a la bústia. Hem instal·lat una lleixa de castanyer, pulida i envernissada. És xicoteta, no fa ni dos pams de llarg, i està feta amb la fusta d’una antiga artesa de salar de vés a saber on. A la lleixa es recolza un test amb una heura ressuscitada, i hi penja un fanalet de vidre bufat, sostingut amb una xarxa de corda teixida amb molt d’ofici.

Eixim a l’entradeta a fer el cafè. Alhora, la veïna d’unes portes més enllà, la número 15, agrana primer i arruixa després la vorera de davant de sa casa, com per fer net després que tothom hagués marxat al tall a guanyar-se les garrofes. En realitat ningú no ha marxat de casa.

Com que el carrer s’ha encollit i estem més a prop, la conversa es fila més ràpid, i en un moment Adela ens està contant a nosaltres i a Miquel (asomat a la finestra del primer pis del 14), que quan ella era fadrina, el carrer també era així, petitó. I els veïns i veïnes el tancaven als cotxes per sopar juntes o per eixir a la fresca els vespres de bon oratge.

Miquel somriu, i atropella el relat amb el seu propi, de tantes ganes d’explicar els records que la història d’Adela li ha despertat. Al seu poble també tancaven el carrer Corona cada diumenge. Disputaven partides de pilota a mà. Jugaven a llargues, lo menos, quatre o cinc joves per banda. Mig barri s’hi acostava a veure la partida que, quan era senyalada, omplia l’aforament: voreres, finestres i balcons atapeïts d’ulls que seguien els tantos d’extrem a extrem del carrer. Quin gust vore’l tan plenet de gent! Que aplaudia i cridava. Que reia o feia carasses, segons el joc.

Nosaltres els comentàvem que quina sort que el carrer Corona s’haja tornat a fer estret. Que no cal ni tallar-lo als cotxes per xerrar una estona qualsevol. Que la lleixa i el fanalet vénen del nord, i que quina acció de cura tan bonica i tan poc reconeguda és netejar una part de la vorera de totes. Que també tenim arrels al sud, i que ens encantaria organitzar aquí mateix una partida de llargues en quant les circumstàncies ho permeten.

 

* Referències

Text inspirat en els estudis de Donald Appleyard sobre l’impacte del trànsit de vehicles en la vida veïnal:

Imatge: Reproducció digital del diagrama de les connexions socials al carrer (Appleyard, 1969).  Les línies representen conexions socials, i els punts identifiquen els llocs de trobada de la gent.

Paraules de:

Arnau Boix i Pla

Data de publicació:

26/04/2020

Escrit originalment en:

català

Tags:

Vida quotidiana /  Mobilitat sostenible / Espai públic

El teu dret a la finestra

El teu dret a la finestra

Perfilava el traçat amb pinzell i una concentració desmesurada. Abstreta de tot el que passarà al seu voltant -que, per altra banda, era més bé poc- i absolutament determinada a completar el propòsit de decorar les finestres de sa casa. O, per ser més precisa, de decorar la façana de sa casa des de les finestres a tot el que li arribarà el braç, el pinzell i les imprudents -si no suïcides- acrobàcies que executava en favor del màxim alcanç de la pintura.

Xica, que cauràs! Li va etzibar un vianant des de la vorera d’enfront, tot aturant-se per mirar que el seu propi crit no en fos el detonant profètic. La pintora, molt calmadament, va completar el moviment circular del seu canell, apurant la darrera sucada. Va abaixar el genoll de l’ampit i, ja amb el seu centre de gravetat fora del va, al menjador de casa, es va girar cap al viaestant.

Li agrada? Va dir l’habitant. Els blaus solquen el mur com unes crineres pentinades amb rastrell, emergeixen de tot l’ample de la llinda, i s’allunyen del perímetre de la finestra, canviant de gruix durant el traçat, i completant dos voltes i mitja en forma d’espiral. Són uns blaus forts, foscos, que amb l’absorció de la paret es flanquegen de verd marí. D’aquest degradat germinen, amb naturalitat vivificant, fulles, branques, arbres, arremolinats amb el feix de filaments del pinzell.

Els colors són bonics… però eixa no és la bona qüestió. I quina és per vosté la bona qüestió? Doncs que estàs pintant el carrer sense permís. Estic pintant ma casa. Però sóc jo qui veu el que pintes, des del carrer, tu en canvi no ho pots gaudir. Crec que ací s’equivoca, jo gaudisc pintant-ho, gaudisc pensant que els veïns i veïnes ho poden veure, i jo mateixa ho podré veure quan isca al carrer… Els dos oradors suspiren alhora, les últimes quatre paraules s’han quedat impreses en l’aire i s’hi estan uns segons, com volent ser llegides per molta més gent. Però no hi ha ningú més al carrer, i s’esfumen.

Doncs també tens raó xica, pinta lo que vullgues. La veritat és que a mí m’agrada, i si tinguérem totes les cases decorades aixina, l’espai públic seria més alegre i acollidor. Pausa. Pensant-ho bé és una iniciativa preciosa, per què no pintes la resta de cases del carrer?

La proposta que em fa m’afalaga… però eixa no és la bona qüestió. Que jo em senta amb la llibertat de pintar-lo i vosté amb la llibertat d’opinar-lo ja fa l’espai públic més alegre i acollidor. Encara diria més, el fet mateix que vosté i jo estiguem mantenint aquesta conversa fa l’espai públic.

Ara és un somriure el que es queda imprès en l’aire, un de sol, compartit, reflexiu, còmplice, revelador. Fins que el triple xiulit d’un policia el fulmina. Final del partit. El viaestant mamprèn la marxa, l’habitant la pintura.

* Referències 

Text inspirat en l’obra de Friedensreich Hundertwasser i el seu activisme pel dret a la ciutat:

Imatge: Reproducció digital de l’obra Green Town (1973-1978), de Friedensreich Hundertwasser.

Paraules de:

Arnau Boix i Pla

 

Data de publicació:

13/04/2020

Escrit originalment en:

català

Tags:

Vida quotidiana  / Espai públic