La inclusió no és una qüestió estètica. No és cap llista de control ni un pla de consulta polit. La inclusió en les ciutats comença quan ens preguntem qui té veu per donar forma als espais que habitem cada dia —i qui ha estat sistemàticament exclosa d’aquest procés durant massa temps.

Les ciutats inclusives no són només les que acullen la diversitat. Són les que es construeixen des d’aquesta diversitat.

No parlem només de disseny d’espais, sinó de reimaginar el teixit social. Una veritat compartida cada cop és més difícil d’ignorar: l’espai públic mai no és neutral. Reflecteix qui és escoltada, qui és visible i qui se sent part de l’espai. I si volem ciutats realment inclusives, cal construir-les d’una altra manera —des de l’arrel, amb totes les persones que hi viuen.

A Estel, aquest compromís comença amb una premissa clara: qui habita un lloc n’és experta. A Barcelona o a Londres, en corredors verds, sota ponts o en camps de futbol abandonats, aquest principi es manté. El disseny participatiu no és un afegit suau: és una redistribució real del poder. Vol dir: tu hi pertanys. Tu importes. La teva veu transforma aquest espai.

Neil Pinder, de HomeGrown Plus, ho va expressar clarament: “Hem de ser nosaltres qui comencem a donar forma a les ciutats, no que ens diguin com han de ser.” El seu projecte al sud de Londres demostra què passa quan són les comunitats —i no les promotores— qui lideren. Infants, conductores de bus, persones grans i veïnes diverses es van unir per repensar un pont abandonat. “Primer la veu, després la visió. Primer cal escoltar.”

Ens recorda que el coneixement comunitari no es troba en fulls de càlcul, sinó en històries. Com la d’una dona de 74 anys que va haver de tornar d’una entrevista per culpa d’un excrement d’ocell, o la d’un grup d’adolescents que va imaginar nous usos per a l’espai després de visitar-lo un cap de setmana. “Fins i tot els millors edificis s’espatllen amb el temps”, diu Neil. “Per què no els tornem a fer amb qui realment els fa servir?”

Això és participació: no una performance, sinó un repartiment real de poder. No dissenyar per a les persones, sinó dissenyar amb elles.

Jennie Savage, a Tower Hamlets, va aprofundir en aquesta idea. “Quan es consulta dones i nenes, sempre es parla de seguretat”, diu. “Però què descobriríem si féssim un altre tipus de preguntes?” El seu projecte va mostrar la ciutat des dels ulls de persones a qui sovint només es pregunta què temen. I el que va sorgir no va ser una crida a protegir-se, sinó una demanda de pertinença.

La seguretat, com va evidenciar el seu treball, no només depèn de llums o tanques. És poder ser vista, ser reconeguda, caminar sense por ni comentaris.

“Una jove ens va dir: ‘Fins ara, no sabia que podia escollir per on caminar. I si puc escollir, la ciutat també és meva.’”

El seu procés va recollir més de 500 veus —a través d’entrevistes al carrer, diaris de recorregut, mapes digitals i tallers de disseny— i va desembocar en un marc d’urbanisme amb perspectiva de gènere, fonamentat en experiències quotidianes, no en teories abstractes.

Konstantina Chrysostomou, d’Estel Cooperative, relata un canvi similar en la transformació d’un camp de futbol abandonat a Montornès Nord, a la perifèria de Barcelona. El seu enfocament —basat en la recerca-acció participativa— va convertir un espai oblidat en un espai multifuncional compartit, co-creat per infants, persones cuidadores, migrades i grans.

“La participació no és una consulta”, diu. “És una col·laboració real. Fins i tot aquelles que no tenen papers tenen dret a modelar la seva ciutat.”

El procés va ser obert i inclusiu. No va començar amb un plànol, sinó amb converses: amb qui utilitza l’espai, amb qui cuida, amb qui sovint no és convidada a decidir. “No només dissenyem espais; estem construint societats.” I el resultat no va ser només un pla, sinó una infraestructura compartida de cures, creativitat i agència col·lectiva.

A Estel també es fan preguntes claus: qui gestiona l’espai un cop construït? Qui decideix com s’utilitza, com es programa, com es cuida?

“Quan planifiquem juntes”, diu Konstantina, “no només transformem l’espai. Redistribuïm el poder.”

Aquesta redistribució també ha d’arribar a les institucions, les normes i les professions. Caroline Cole, de The Equilibrium Network Ltd, posa l’accent en la feina estructural per integrar l’equitat en l’entorn construït. “Hem explorat com les dones estan canviant les ciutats —i com això beneficia a totes les persones.”

El seu equip ha creat eines pràctiques —guies de mentoria, codis ètics, estratègies de contractació— que impulsen una pràctica inclusiva, des de la política fins a la implementació. Així com el poder s’ha de compartir amb les comunitats, també s’ha de repartir entre professions, disciplines i generacions.

I aquest enfocament ha de ser global. Caroline ens recorda que el disseny inclusiu no és un ideal occidental, sinó una necessitat universal —reinterpretada i recreada en ciutats d’arreu del món, amb històries i horitzons diversos.

Aquest conjunt de veus està traçant un nou mapa per fer ciutat. Un que es defineix no per l’eficiència, sinó per l’equitat. No pel disseny visual, sinó per la connexió social. No pel control, sinó per la cura.

Però aquest treball no és fàcil. Els processos participatius són lents, desendreçats, plens de friccions i aprenentatges. Sovint topen amb resistències —burocràtiques i culturals. Però també generen noves maneres d’habitar conjuntament. Noves formes de pertinença. Noves definicions del que vol dir “públic”.

Massa sovint, la ciutat es fa sobre les persones. Però quan les persones construeixen la seva ciutat —des del nom dels espais fins al seu enllumenat, des de les rampes fins als escenaris comunitaris— el que emergeix no és només un millor disseny, sinó una pertinença més profunda.

Les ciutats inclusives no només pregunten què necessiten les persones. Pregunten què saben. I confien que tothom —sigui quina sigui la seva edat, llengua, identitat o situació— té alguna cosa a aportar.

Quan el fer ciutat és realment inclusiu, no només es consulta. Es co-crea. No només s’accepta la complexitat. Se l’abriga. I així, es construeixen ciutats no només més justes, sinó més vives.

Aquest és el camí: col·lectiu, alegre, sovint lent, a vegades frustrant —però sempre transformador.

Anem més enllà de marcar la inclusió com una casella.

Construïm, entre totes, ciutats fetes per tothom.

• Foto: Procés participatiu per al camp de futbol abandonat de Montornès Nord (font: *Estel)