El 27 de novembre vam tenir l’oportunitat d’assistir a una conferència que va fer molt més que parlar de participació: en va qüestionar els fonaments mateixos. Celebrada al Canòdrom – Ateneu d’Innovació Digital i Democràtica de Barcelona, la commemoració del Dia Internacional de la Ciutat Educadora 2025 va reunir un grup divers de professionals: administracions públiques, investigadores i investigadors, educadores i educadors, i defensores dels drets de la infància. La pregunta central era clara: La participació infantil a la Ciutat Educadora és un desig… o una realitat?

A Estel Cooperativa, fa anys que treballem amb consells de joventut, fòrums infantils i governs locals. Creiem en la participació no com un complement, sinó com un dret transformador. Tot i així, aquesta trobada ens va recordar fins a quin punt encara hem d’avançar—i quant podem aprendre d’altres.

La conferenciant principal, Cath Larkins, ho va expressar amb total claredat:

“No pots participar en un procés dissenyat per millorar la democràcia si no expliques als infants què està passant—o per què alguna cosa no és possible.”

Aquesta idea ens va ressonar profundament. En la nostra pròpia pràctica, sovint veiem com els infants són convidats a parlar… però no necessàriament a influir. Com la “consultació” pot substituir una col·laboració real. El repte no és només obrir espais—és compartir poder.

Cath ens va convidar a repensar la participació no com una llista de verificació, sinó com una pràctica contínua i reflexiva:

“A vegades creiem que hem de començar de zero, però els infants ja ens han dit moltíssimes coses. Necessitem conservar aquest coneixement—una biblioteca de les seves idees, preparada per guiar decisions que s’han de prendre ràpidament.”

Però no va ser només una crida a l’eficiència. Va ser una crida a la justícia. Si els temps són ajustats, deia, hem de situar al centre les criatures que més sovint queden fora—les més afectades per desigualtats i barreres sistèmiques.

D’idees a impactes: aprenentatges de tres ciutats

Allò que va fer especialment valuosa aquesta conferència no va ser només la teoria—sinó els exemples concrets de ciutats que estan passant del discurs a l’acció.

Torí: La participació com a educació ciutadana

Fausto Sorino va presentar el Consell Infantil de la Ciutat de Torí—un model impressionant on infants de 10 a 14 anys participen en processos polítics estructurats. No és un exercici simbòlic: aquests joves debaten drets, medi ambient, inclusió i tecnologia, i elaboren propostes que es presenten al consistori adult.

“El consell esdevé un nou punt de referència al barri”, va remarcar, “un pont entre infants, institucions i comunitat.”

És una escola de democràcia integrada en la vida quotidiana de la ciutat—una manera perquè les criatures aprenguin no només com funcionen les institucions, sinó com les poden influir.

Ginebra: Dades, disseny i dignitat

Isabelle Widmer va donar vida a l’experiència de Ginebra a través d’un estudi potent: un procés participatiu a escala de ciutat per millorar l’hora del migdia a les escoles. Més de 7.500 infants hi van participar mitjançant entrevistes, qüestionaris, fotografies i dinàmiques de grup.

Les conclusions van ser clares:

“L’estona del migdia, que hauria de ser una pausa, era en realitat una font d’estrès, soroll i vigilància.”

La mirada dels infants va transformar la comprensió del problema—i sobretot, les solucions. A Ginebra, la participació no és decorativa. És transformadora, sostinguda per voluntat política i rigor metodològic.

Widmer ho va resumir així:

“La qualitat dels nostres projectes millora amb la perspectiva dels infants. I de vegades, les seves paraules són l’única manera perquè les persones adultes, finalment, s’escoltin entre elles.”

Rivas Vaciamadrid: La participació com a inclusió

Lorena Chamizo Sánchez va situar el focus en l’equitat. El treball amb infants de la Cañada Real, un assentament informal, va demostrar la importància d’acostar-se a les comunitats allà on són: físicament, culturalment i emocionalment.

“La diversitat no és un obstacle per a la participació. És el motiu pel qual la participació és imprescindible.”

Horaris adaptats, materials en paper per a llars sense connectivitat, mares de la comunitat com a traductores—cada detall reflectia una mirada basada en la cura.

A Rivas, participar no vol dir només asseure’s en un fòrum. Vol dir co-dissenyar skateparks, renombrar celebracions per fer-les inclusives (Noche Iluminada), i teixir xarxes informals entre famílies d’orígens diversos.

“Quan infants de la Cañada i d’altres parts de la ciutat es troben, juguen i col·laboren, passa alguna cosa bonica”, deia Chamizo. “Neix una nova cultura urbana—una que pertany a tothom.”

A Estel, això ens va sentir com a casa

Moltes de les experiències que vam escoltar dialogaven amb allò que hem après treballant amb municipis i jovent a Catalunya. Hem vist com infants han elaborat propostes que han transformat espais públics, redactat declaracions sobre canvi climàtic o drets digitals, i desafiat prejudicis adults sobre les seves capacitats.

Però també sabem com de fràgils poden ser aquests espais. Sense estructura, suport i compromís polític, la participació es converteix en simple aparença. Per això invertim en processos intencionals, de llarg recorregut i arrelats al territori.

La conferència ens va recordar una idea clau: la participació infantil no és només millorar projectes locals—és reimaginar la democràcia.

Cath Larkins ho va sintetitzar així:

“No és una tasca fàcil. És una tasca emocionant. I quan ens costa, podem aprendre les unes de les altres.”

Perquè els infants no demanen ciutats perfectes. Demanen ser vists, escoltats i respectats com les persones que ja són.

Si volem ciutats on totes les criatures se sentin part de la comunitat, hem de fer-nos preguntes més valentes i prendre decisions més compromeses.

• Donem als infants agència real, o només temes segurs?
• Els nostres espais són inclusius en llengua, classe, origen i capacitat?
• Ens fem responsables quan la participació no es tradueix en acció?

Estem orgulloses de caminar al costat de persones i institucions compromeses, reflexives i disposades a aprendre. I sempre busquem noves aliances amb aquelles que volen repensar què vol dir educar una ciutat—començant per qui sovint té menys veu.

Continuem aprenent. Continuem construint. I continuem preguntant:
Quina ciutat estem co-creant—i qui la pot modelar?