El carrer Corona s’ha fet estret. Ara, des de l’entradeta de casa, al número 21, sentim els pardalets a qualsevol hora del dia, veiem les veïnes trastejar a les finestres, i dóna un sol espectacular. Que segur que abans també donava, però no sabiem el seu horari de visita.

Estos dies l’hem arreglada, l’entradeta. Hem posat els nostres noms cal·ligrafiats a la bústia. Hem instal·lat una lleixa de castanyer, pulida i envernissada. És xicoteta, no fa ni dos pams de llarg, i està feta amb la fusta d’una antiga artesa de salar de vés a saber on. A la lleixa es recolza un test amb una heura ressuscitada, i hi penja un fanalet de vidre bufat, sostingut amb una xarxa de corda teixida amb molt d’ofici.

Eixim a l’entradeta a fer el cafè. Alhora, la veïna d’unes portes més enllà, la número 15, agrana primer i arruixa després la vorera de davant de sa casa, com per fer net després que tothom hagués marxat al tall a guanyar-se les garrofes. En realitat ningú no ha marxat de casa.

Com que el carrer s’ha encollit i estem més a prop, la conversa es fila més ràpid, i en un moment Adela ens està contant a nosaltres i a Miquel (asomat a la finestra del primer pis del 14), que quan ella era fadrina, el carrer també era així, petitó. I els veïns i veïnes el tancaven als cotxes per sopar juntes o per eixir a la fresca els vespres de bon oratge.

Miquel somriu, i atropella el relat amb el seu propi, de tantes ganes d’explicar els records que la història d’Adela li ha despertat. Al seu poble també tancaven el carrer Corona cada diumenge. Disputaven partides de pilota a mà. Jugaven a llargues, lo menos, quatre o cinc joves per banda. Mig barri s’hi acostava a veure la partida que, quan era senyalada, omplia l’aforament: voreres, finestres i balcons atapeïts d’ulls que seguien els tantos d’extrem a extrem del carrer. Quin gust vore’l tan plenet de gent! Que aplaudia i cridava. Que reia o feia carasses, segons el joc.

Nosaltres els comentàvem que quina sort que el carrer Corona s’haja tornat a fer estret. Que no cal ni tallar-lo als cotxes per xerrar una estona qualsevol. Que la lleixa i el fanalet vénen del nord, i que quina acció de cura tan bonica i tan poc reconeguda és netejar una part de la vorera de totes. Que també tenim arrels al sud, i que ens encantaria organitzar aquí mateix una partida de llargues en quant les circumstàncies ho permeten.

* Referències

Text inspirat en els estudis de Donald Appleyard sobre l’impacte del trànsit de vehicles en la vida veïnal:

• Donald Appleyard
• World Transport, Policy & Practice
• Publicació original

Imatge: Reproducció digital del diagrama de les connexions socials al carrer (Appleyard, 1969).  Les línies representen conexions socials, i els punts identifiquen els llocs de trobada de la gent.