El 9 d’abril vam participar en una sessió formativa organitzada per la Xarxa d’Ateneus Cooperatius de Catalunya sobre el dret a l’habitatge. Va ser un espai dens i inspirador, que va oferir perspectives jurídiques, polítiques i pràctiques sobre un dels grans reptes del nostre temps: què vol dir, realment, garantir avui el dret a un habitatge digne?

El model d’habitatge a Catalunya i a l’Estat espanyol ha fracassat clarament a l’hora de garantir aquest dret. Condicionat per factors polítics, econòmics i legals que s’entrecreuen —i per desigualtats estructurals molt arrelades—, aquest model prioritza el mercat per sobre de les necessitats socials. El resultat és exclusió, preus inassolibles i segregació.

La conversa també va situar aquesta qüestió en un context global. Més de la meitat de la població mundial viu avui en entorns urbans, i les ciutats s’han convertit en epicentres de l’especulació financera. L’habitatge ja no es construeix per viure-hi, sinó per fer negoci. Com deia David Harvey:

“No construïm ciutats perquè la gent hi pugui viure, sinó perquè el capital hi pugui invertir.”

I les conseqüències es noten, aquí i arreu.

A Barcelona, més del 80% dels desnonaments són per motius relacionats amb el lloguer. El 17% del parc d’habitatge és en mans de grans tenidors amb més de deu propietats. Només el 2,4% del mercat de lloguer és públic o cooperatiu. I a Catalunya, les persones joves destinen de mitjana un 118% dels seus ingressos al lloguer —gairebé quatre vegades més del límit recomanat.

L’accés a l’habitatge no està bloquejat només pels preus, sinó també pel racisme immobiliari, el frau i el mal estat dels edificis. El mercat falla —i ho fa de manera desigual, segons el nivell d’ingressos, l’origen i el territori.

La formació també va explorar els marcs legals que reconeixen l’habitatge com un dret —des de la Declaració Universal dels Drets Humans fins a la Constitució espanyola. Aquests instruments afirmen que l’habitatge és una condició per a una vida digna. Però, a la pràctica, les proteccions legals sovint no s’apliquen. Els tribunals prioritzen sovint la propietat privada davant les necessitats socials, i les lleis més ambicioses topen constantment amb resistències polítiques i judicials —especialment a Catalunya.

I què pot fer la política pública?

Regular i ampliar. Regular vol dir posar límits als lloguers, limitar usos antisocials (com el turisme massiu o els pisos buits) i fer complir la responsabilitat social. Ampliar vol dir invertir en habitatge públic, donar suport a les cooperatives i garantir que el sòl es destina a usos col·lectius.

Una de les eines més potents que tenim a Catalunya és el dret de tanteig i retracte. Aquest mecanisme legal permet a l’administració pública o a entitats d’habitatge social comprar un habitatge abans que surti al mercat lliure, especialment si pertany a un gran tenidor o si es troba en una zona d’alt interès social. Això permet evitar l’especulació, recuperar habitatge per a l’ús públic o cooperatiu i ampliar el parc assequible —sense haver d’esperar a construir de nou.

També hi ha models prometedors com els convenis entre ajuntaments i promotors per reservar una part dels nous habitatges per a ús social o cooperatiu. Però aquestes estratègies requereixen escala, coordinació i compromís polític a llarg termini.

Ara bé, sovint els ajuntaments no tenen prou eines. La fragmentació administrativa, la manca de recursos humans i la lentitud burocràtica dificulten l’aplicació d’aquestes polítiques. A les zones rurals, el repte és encara més gran.

Tot i això, la sessió va mostrar exemples engrescadors d’iniciatives d’habitatge cooperatiu que ja s’estan desplegant arreu del territori. A les ciutats, projectes com Habicoop demostren que els models col·lectius poden oferir estabilitat i preus assequibles a llarg termini amb una visió social i no especulativa. I en contextos rurals, iniciatives com Repoblem posen de manifest que les cooperatives d’habitatge també poden jugar un paper clau per revertir el despoblament i facilitar que les persones joves es quedin o tornin als seus pobles. Són exemples de com el model cooperatiu pot adaptar-se als contextos —però també ens recorden que cal un suport institucional sòlid i polítiques específiques.

També hi ha barreres socioeconòmiques importants: dipòsits molt alts, criteris bancaris restrictius i sistemes de suport poc accessibles. Fins i tot l’habitatge cooperatiu —malgrat el seu potencial— és encara difícil d’accedir per a moltes persones, per raons de temps, diners i complexitat.

Llavors, com avancem?

Hem de deixar de tractar l’habitatge com una mercaderia —i començar a tractar-lo com el dret que és. Cal canviar valors, polítiques i relacions de poder: desmercantilitzar el sòl, invertir en models públics i cooperatius, i garantir un accés inclusiu per a tothom —especialment per a aquelles persones històricament excloses.

En el fons, no estem parlant només d’un tema legal. És una qüestió política. Col·lectiva. Requereix imaginació, valentia i compromís a llarg termini. I com ens va recordar la sessió: si no canviem l’estructura del sistema, no hi haurà justícia habitacional.

* Referències 

Si vols aprofundir en aquests temes, et recomanem seguir el treball de Irene Escorihuela (Observatori DESCA), Jordà Escolà (Habicoop), Sebastià Mata (Repoblem), Ricard Torres (Ajuntament de Manresa) i Laura Muixí (Ateneu Cooperatiu de la Catalunya Central).