Enmig d’un Smart City Expo centrat en la tecnologia, la conferència de Ruha Benjamin, titulada “Utopies, Distopies o “US-topies”: De qui és la Imaginació en la qual vivim?”, va ser una joia poc habitual. Mentre la major part de l’exposició posava el focus en solucions tecnològiques per a la vida urbana, Benjamin ens va recordar que el “smart” no només fa referència a la tecnologia, sinó també a la intel·ligència comunitària. Moderada per Femi Oke, amb Benjamin, professora d’Estudis Afroamericans a Princeton, com a ponent principal, aquesta sessió va aportar una perspectiva crítica, convidant-nos a veure més enllà de les solucions d’alta tecnologia i a reconèixer el potencial de la saviesa col·lectiva i la justícia social per definir el futur de les nostres ciutats.

Benjamin va iniciar la seva conferència amb una cita de l’escriptora feminista negra Toni Cade Bambara: “No tota velocitat és moviment”, una crida a reconsiderar el ritme accelerat del canvi impulsat per la tecnologia. Va destacar que, tot i que la innovació avança ràpidament, les veus crítiques i les comunitats vulnerables sovint queden relegades. Davant de les crisis actuals —siguin de violència geopolítica, desigualtats socioeconòmiques o polítiques climàtiques que agreugen el clima extrem— va argumentar que els avenços tecnològics per si sols no garanteixen el progrés social. En canvi, la innovació ha de complir amb estàndards més alts d’equitat, justícia i transparència.

Aquest enfocament crític va establir les bases per a una discussió matisada sobre dues narratives prevalents respecte a la tecnologia. D’una banda, hi ha la visió tecno-distòpica, que considera la tecnologia com una amenaça que redueix l’agència personal, desplaça llocs de treball i treu autonomia a les persones. D’altra banda, hi ha la idealització tecno-utòpica, que presenta la tecnologia com una solució universal per als problemes socials, fent el món més eficient i igualitari. Benjamin va destacar un error comú en ambdues perspectives: sovint es considera la tecnologia com una força autònoma, desplaçant les persones, els valors i les intencions que creen i controlen aquests sistemes. En comptes de veure la tecnologia com a inevitable o predestinada, va defensar que hem de “treure la pantalla” per revelar els agents humans i les dinàmiques de poder que hi ha al darrere.

Benjamin va il·lustrar aquesta idea amb l’exemple del Projecte d’Innovació Comunitària a Saint Paul, Minnesota, una col·laboració impulsada per dades entre escoles locals i forces de seguretat per identificar joves “en risc”. Tot i el llenguatge aparentment positiu d’“innovació” i “comunitat”, les persones residents van expressar preocupació per l’ús de dades i les intencions de les institucions implicades, que sentien que havien fallat històricament als joves locals. Després de protestes organitzades, la comunitat va aconseguir aturar el projecte i va defensar la reassignació de recursos a les necessitats reals de les persones joves, sense l’estigmatització d’“en risc”. Aquí, Benjamin va subratllar la necessitat de combinar crítica i creativitat: saber no només què rebutgem, sinó també imaginar el que volem. Només amb aquesta doble perspectiva, va argumentar, podem desafiar l’statu quo, que sovint distorsiona la nostra visió del món i perpetua la desigualtat.

Amb una perspectiva global, Benjamin va assenyalar com les jerarquies no explicitades estan integrades en diverses societats, des de les polítiques de “ceguesa al color” a França fins a la jerarquia racial al Brasil i les dinàmiques de casta a l’Índia. Aquestes desigualtats sistèmiques sovint s’amaguen darrere la promesa de neutralitat o fins i tot de benevolència, però afecten profundament l’accés, les oportunitats i el poder. “Quin tipus d’intel·ligència està modelant el nostre futur?” va preguntar Benjamin, convidant-nos a qüestionar si es tracta d’una intel·ligència arrelada en la consciència social i l’equitat, o d’un enfocament jeràrquic que falsament creu que pot “resoldre” problemes estructurals només amb tecnologia.

Un exemple subtil però poderós que va mencionar Benjamin va ser l’arquitectura hostil que sovint es troba als espais públics. Va descriure una visita a San Francisco on va veure bancs amb barres divisòries dissenyades per impedir que la gent es tombés. Aquest disseny forma part d’una tendència més àmplia d’espais urbans “exclusius” que, sota el pretext de seguretat o funcionalitat, exclouen grups específics, especialment les persones sense llar. Des dels bancs amb punxes fins a seients individuals, l’arquitectura hostil il·lustra com els espais públics es dissenyen de manera subtil però deliberada per dictar qui és benvingut i qui no.

Benjamin també va abordar la vigilància estatal a les anomenades ciutats intel·ligents, on tecnologies com el reconeixement facial i els drons no només es despleguen per vigilar migrants, sinó també per controlar residents urbans. Aquests instruments, va argumentar, sovint reforcen les jerarquies racials i socials. Va assenyalar casos recents a Alemanya on la vigilància de les xarxes socials s’ha utilitzat per negar drets o revocar la ciutadania d’individus que donen suport a moviments de lliberació, com Palestina. Aquestes pràctiques de vigilància, comercialitzades com a mesures de seguretat, sovint reflecteixen biaixos subjacents i serveixen per mantenir estructures de poder desiguals.

La conferència va culminar amb el concepte d’“ustopia”, un terme encunyat per l’autora Margaret Atwood que fusiona “utopia” i “distopia” per suggerir una realitat híbrida creada col·lectivament. Benjamin va proposar que, a diferència de les utopies o les distopies, que semblen “passar-nos”, les ustopies són espais que creem activament, imaginant realitats on la inclusió i la justícia són prioritàries. Aquesta “gramàtica” d’ustopia, va argumentar, ofereix un marc poderós per a la resistència i la transformació. Va compartir la història d’un poble francès on les persones residents van rebutjar bancs hostils i van advocar per un espai públic inclusiu, un exemple de com les comunitats d’arreu del món ja estan desafiant les normes d’exclusió i reimaginant els seus entorns.

Per tancar, Benjamin va fer una crida a recuperar la imaginació col·lectiva com a eina de transformació social. Va criticar la noció d’“intel·ligència artificial” com una solució única per a tot i va instar, en canvi, a adoptar una mentalitat d’“imaginació abundant”. Basant-se en el coneixement ancestral i la saviesa comunitària, va imaginar un futur on la tecnologia no aliena, sinó que apodera, harmonitzant-se amb les persones i el planeta en lloc de dominar-los.

En aquesta exploració àmplia, Benjamin va deixar el públic amb un desafiament potent: repensar els sistemes que modelen les nostres vides i assumir un paper actiu en la creació d’una societat que valori la interdependència i l’equitat per sobre de la velocitat i la grandesa. La seva crida a l’acció convida cada un de nosaltres a ser co-creadors d’un futur més humà, inclusiu i just.