En un món marcat per un canvi constant, on les línies entre la migració i l’arrelament es difuminen, i on la intersecció d’identitats teixeix un complex tapís, ens trobem en un temps d’harmonització i dissonància. Som, com Amin Maalouf suggereix, totes les persones en certa manera migrants, navegant en un univers que guarda poc semblant amb el lloc del nostre naixement. Les nostres identitats, abans sòlides i immutables, ara són fluides i evolucionen al llarg de les nostres vides.

Com Wilhelm Reich va afirmar de manera profunda: “Piensas que los fines justifican los medios, aunque estos sean viles. Te engañas: el fin es la trayectoria con que lo alcanzas. Cada paso dado hoy es tu dicha del mañana. Ningún objetivo verdaderamente grande podrá ser alcanzado por medios viles -tienes la prueba de que así ha sucedido en todas las revoluciones sociales. La vileza o inhumanidad de una trayectoria dada te convierte en vil e inhumano, y el fin, se vuelve inalcanzable.” Les paraules de Reich subratllen la profunda connexió entre els mitjans i els fins en el viatge de la identitat. És un recordatori que el camí que triem importa tant com la destinació.

El concepte d’identitat, profundament entrellaçat amb la idea de la migració, es troba en un estat de constant flux. Som formades no només per les nostres arrels sinó pels entorns en els quals ens trobem. La identitat és una construcció que s’adapta contínuament a mesura que ens exposem a noves cultures, llengües i idees. Com Maalouf assenyala, “ser migrant ja no es limita als qui han estat obligats a deixar les seves terres natives; ara abasta una definició més àmplia. Tots hem d’aprendre noves llengües, adaptar-nos a diferents formes de parlar i interioritzar codis aliens a les nostres identitats originals.”

Aquest procés d’evolució de la identitat sovint ens deixa sentint-nos dividits, atrapats entre la terra que hem deixat i la que hem abraçat. Abraçar una nova cultura no és un acte de traïció, sinó una negociació complexa que implica navegar per una gamma d’emocions. La nova cultura pot ser una de rebuig, una resposta a la repressió, a la inseguretat o a la manca d’oportunitats. No obstant això, l’acte de deixar enrere una part de la nostra identitat, fins i tot quan es troba en circumstàncies difícils, comporta un sentiment de culpabilitat i tristesa.

No obstant això, l’essència d’una societat harmònica rau en l’acceptació de totes les identitats. Com Maya Angelou ho expressa amb eloqüència: “Totes les persones hauríem de saber que la diversitat fa un ric tapís, i hem d’entendre que tots els fils del tapís tenen igual valor, independentment del seu color.” La diversitat no es limita només a qüestions ètniques o racials, sinó que també comprèn gènere, religió, llengua, orientació sexual i més.

Els espais públics, aquells àmbits compartits on les comunitats s’interseccionen i coexisteixen, juguen un paper fonamental en fomentar la diversitat i promoure l’antiracisme. Aquests espais serveixen com a terreny comú on individus de diferents procedències, cultures i identitats es reuneixen. En els espais públics, les línies que ens separen segons l’ètnia, la raça o altres característiques comencen a esborrar-se, ja que l’experiència compartida de la coexistència pren prioritat.

Jane Jacobs, en la seva obra atemporal “La mort i la vida de les grans ciutats americanes”, emfatitza la importància de les àrees urbanes ben dissenyades. Les ciutats tenen el potencial de proporcionar alguna cosa per a tothom, però només quan es creen de manera col·laborativa. Una ciutat harmoniosa es caracteritza per l’existència de línies clares entre espais públics i privats, amb edificis orientats cap als carrers i voreres en constant activitat. Aquesta inclusió és la clau per fer que les ciutats siguin vives i habitables.

Els espais públics, ja sigui places de ciutat molt concorregudes, parcs serens o barris vibrants, ofereixen una oportunitat perquè els individus interactuïn entre ells. Aquesta interacció, sovint espontània i no escenificada, permet a les persones presenciar la diversitat dels voltants, desmuntant estereotips i prejudicis. El simple fet de compartir un espai públic fomenta un sentiment d’interconnexió, promou l’empatia, la comprensió i l’apreciació de les diferents cultures i identitats.

A més, aquests espais proporcionen una plataforma per a l’expressió d’identitats diverses. Esdeveniments culturals, festivals i trobades en espais públics celebren un ric tapís de tradicions, llengües i costums. Esdevenen un testimoni de la bellesa de la diversitat, mostrant el valor de les diferents perspectives i experiències.

En la nostra recerca per honorar la diversitat i promoure l’antiracisme, els espais públics ofereixen una àrea crítica de canvi. Angela Y. Davis ens recorda que en una societat racista, no n’hi ha prou amb no ser racista; hem de ser activament antiracistas. Això significa desafiar els prejudicis sistèmics i treballar cap a una societat més inclusiva. En aquest procés, el personal esdevé polític mentre ens enfrontem amb les ideologies que subdueixen el racisme i la repressió. El mateix disseny i l’ús dels espais públics poden bé perpetuar les desigualtats racials o bé desafiar-les.

Mitjançant la creació d’espais públics inclusius i accessibles, enviem un missatge potent que totes les persones, independentment de la seva ètnia o raça, tenen dret a existir, interactuar i prosperar a les nostres comunitats. Quan els espais públics estan dissenyats per acomodar una varietat d’expressions culturals, contribueixen a desmantellar els prejudicis sistèmics i a fomentar un entorn d’acceptació i igualtat.

“La Gran Benvinguda”, una adaptació de les paraules de Kate Morales, epitomitza l’essència dels espais públics en donar la benvinguda a persones de tots els orígens. Reconeix la seva cultura, ètnia, religió i gènere, emfatitzant que tothom és benvingut i que les seves identitats úniques són celebrades.

La idea de l’herència d’Amin Maalouf destaca el paper de la cultura en la construcció d’un sentiment de pertinença. Les persones porten la seva herència amb elles, ja sigui en forma de noms, llengües, rituals o records. Aquests emblemes portàtils del passat donen continuïtat als nous llars i serveixen com a connexió amb les arrels de cadascú.

La identitat, profundament arrelada en la memòria cultural, es manté a través d’imatges col·lectives, rituals, monuments i comunicació institucional. El concepte de Maurice Halbwachs sobre els punts fixos i les figures de la memòria subratlla la importància de l’objectivació cultural en la preservació i estabilització de la memòria cultural.

En un món que canvia ràpidament, les nostres identitats i els espais que habitem han de reflectir la riquesa de la diversitat humana. Els espais públics representen la materialització física del nostre compromís amb la diversitat, on totes les persones poden abraçar la seva identitat i trobar el seu lloc en un món que valora i celebra l’espectre complet de les experiències humanes. Com saviament va assenyalar Maya Angelou, “Si intentem entendre’ns, potser fins i tot ens fem amics”. És aquesta comprensió i acceptació, fomentada pels espais públics, la que ens portarà cap a un futur més harmònic i inclusiu.

* Referències 

• Angelou, Maya. “Wouldn’t Take Nothing for My Journey Now.” Bantam, 1993

• Jacobs, Jane. “The Death and Life of Great American Cities.” Vintage, 1992.

• Davis, Angela Y. “Freedom is a Constant Struggle.” Haymarket Books, 2016.

• Maalouf, Amin. “In the Name of Identity: Violence and the Need to Belong.” Penguin, 2001.

• Morales, Kate. “The Big Welcome,” adapted from Mycelium School (2013-2016), in “Slow Spatial Reader: Chronicles of Radical Affection,” edited by Carolyn F. Strauss, Valiz, 2021.

• Lowenthal, David. “The Past is a Foreign Country.” Cambridge University Press, 1985.

• Halbwachs, Maurice. “On Collective Memory.” University of Chicago Press, 1992.

• Wilhelm Reich, “Listen, Little Man!”, The Noonday Press, 1948

Foto: Konstantina Chrysostomou, 2016