Les ciutats del futur no es defineixen només pels gratacels, la innovació tecnològica o les iniciatives verdes. Es defineixen per les persones—la diversitat, la complexitat i el teixit canviant d’individus que les habitaran. Com a arquitectes socials i urbanistes, la nostra tasca no és només planificar i construir, sinó entendre profundament per a qui estem dissenyant. Aquest enteniment marca cada decisió que prenem i ens obliga a preguntar-nos: com podem crear espais que ressonin amb les experiències de vida de tothom?

Una nova demografia urbana

El paisatge demogràfic de les ciutats està canviant ràpidament. La migració, l’envelliment de la població i l’evolució dels models familiars estan transformant les comunitats urbanes. Segons les Nacions Unides, l’any 2050 gairebé el 68% de la població mundial viurà en zones urbanes, moltes d’elles empeses pel canvi climàtic, els conflictes i les oportunitats econòmiques. Francesca Tur Serra, en un recent fòrum, ho va resumir dient: “Ens dirigim cap a un món d’habitants urbans interculturals, no normatius, cercadors de salut i augmentats.” Aquests canvis exigeixen ciutats flexibles, inclusives i adaptables.

Les persones migrants aporten una gran riquesa cultural però també posen de manifest la necessitat urgent d’espais que fomentin la cohesió social. Projectes com Kitchen Square a Estocolm, on una plaça pública es va convertir en una cuina exterior per compartir àpats, exemplifiquen com el disseny pot construir ponts culturals. L’objectiu és clar: “Com podem cultivar una societat on la diferència sigui vista com una oportunitat per enriquir-nos mútuament?” es preguntava Tur Serra.

Repensar les normes

Els models familiars tradicionals i els patrons laborals estan evolucionant. Cada cop més, les ciutats acullen llars unipersonals, parelles sense fills i individus que busquen viure en models multigeneracionals o comunitaris. Això requereix nous models d’habitatge—apartaments compactes, espais de cohabitatge i barris adaptables a diversos estils de vida.

Els llocs de treball també estan canviant. El teletreball, els horaris flexibles i el nomadisme digital redefineixen com dissenyem els espais urbans. Edificis d’oficines desocupats poden convertir-se en centres comunitaris, llars d’infants o habitatge assequible. “Les ciutats han d’evolucionar per respondre a aquestes realitats no normatives,” va destacar Tur Serra.

La salut com a prioritat en el disseny

El futur habitant urbà cerca un benestar integral—físic, mental i social. La soledat, un problema creixent, requereix intervencions creatives. Iniciatives com els Chat Benches, bancs que conviden desconeguts a conversar, o parcs dissenyats per al tai-txi i l’exercici comunitari exemplifiquen com els espais públics poden combatre l’aïllament.

A més, l’envelliment de la població ens planteja repensar l’accessibilitat i el propòsit dels espais. Programes compartits on la gent gran cuida infants o gestiona espais comunitaris generen connexions intergeneracionals i ofereixen un nou sentit de comunitat.

Equilibrar tecnologia i tradició

Tot i que la tecnologia és omnipresent, ha de ser una eina al servei de les persones, no un dictador. Ciutats equipades amb tecnologia accessible i discreta poden millorar la vida diària—des d’infraestructures basades en IA fins a eines compartides. Però, com va assenyalar Tur Serra, “també necessitem espais lliures de tecnologia, on les persones es puguin reconnectar amb les tradicions i entre elles.”

L’exemple finlandès d’una illa lliure de telèfons il·lustra aquest equilibri. Els espais urbans haurien d’oferir zones hiperconnectades però també “zones de desconnexió,” on la interacció humana sigui la protagonista.

Dissenyar amb ètica i optimisme

“Les persones no només són habitants de les ciutats; són agents de canvi,” va dir Berta Segura Agulló. Aquesta reflexió subratlla la responsabilitat ètica que tenim com a urbanistes. Hem d’implicar les comunitats en la presa de decisions, reconeixent la seva experiència viscuda. Incorporar veus diverses assegura que les ciutats no només siguin funcionals, sinó també justes i inspiradores.

L’optimisme és clau. “Les ciutats necessiten optimisme,” va dir Tur Serra. Dissenyar amb una mentalitat de futur ens permet abordar els reptes actuals mentre abracem les oportunitats que vindran.

Per a qui dissenyem?

En última instància, dissenyem per a tothom: la persona migrant, el pare o mare solter, la persona gran jubilada o el nòmada digital. La nostra feina no consisteix a imposar solucions, sinó a facilitar vides, fomentar connexions i nodrir un sentit de pertinença. Avançant cap al futur, recordem les paraules de l’urbanista Jane Jacobs: “Les ciutats tenen la capacitat de proporcionar alguna cosa per a tothom, només perquè, i només quan, són creades per tothom.”

En donar forma a les ciutats del demà, hem d’escoltar, adaptar-nos i liderar amb humilitat i esperança. El futur urbà depèn no només del que construïm, sinó de com incloem, apoderem i inspirem les persones que hi viuran.