“Una part d’allò que ha caracteritzat la vida a les ciutats europees ha tingut lloc als seus espais públics oberts. L’espai públic no ha estat l’espai en negatiu dels habitatges, sinó l’espai en positiu de la ciutat. L’espai públic ha aparegut, s’ha creat per ser el lloc de l’assemblea, del mercat, de la festa, de la justícia, del teatre, del treball, del joc, de la trobada, de la conversa, de la religió, del carnaval, de la música…” – Jan Gehl

L’espai públic, com assenyala Jan Gehl, ha estat el teló de fons d’una vida urbana rica i diversa al llarg dels segles. Ha estat un lloc on la comunitat es reuneix, celebra i esdevé part de la història ciutadana. En aquesta oda a l’espai públic, explorarem la importància de l’ús d’aquest espai per a les celebracions i festes, amb un focus particular en com aquests esdeveniments configuren l’espai públic i el transformen en una plataforma viva per a la cultura, la diversitat i la identitat col·lectiva.

L’espai públic és més que una infraestructura urbana; és un lloc on la vida pren forma i on es comparteixen experiències. Les festes a l’espai públic enriqueixen la ciutat i donen vida a l’imaginari col·lectiu. Aquestes celebracions no només configuren l’espai físic sinó que també el doten d’un significat nou, utilitzant les oportunitats que aquest proporciona.

Els esdeveniments realitzats a l’espai públic esdevenen veritables manifestacions de reunió i comunitat. Allà, persones de tots els racons de la ciutat conflueixen, convertint desconeguts en amics en aquest ambient festiu i de celebració. Aquesta trobada promou la cohesió comunitària i fomenta la interacció social, ja que els participants comparteixen una sensació d’unió i pertinença a un espai comú. Les festes a l’espai públic no només són esdeveniments aïllats, sinó que esdevenen punts de trobada i connexió entre veïns i visitants, teixint una xarxa comunitària que uneix persones de diferents procedències.

A més d’això, aquests esdeveniments també actuen com a vehicles de cultura i tradició. Moltes festes celebrades a l’espai públic estan intrínsecament lligades a la cultura i les tradicions locals. Des de les actuacions musicals fins als vestits tradicionals i els rituals específics, aquestes celebracions ajuden a preservar i transmetre el ric patrimoni cultural de la comunitat. Mitjançant la música, la dansa, les representacions i altres elements culturals, es destaca la identitat i l’arrelament de la comunitat en les seves arrels culturals, permetent que aquestes tradicions continuïn vives i prosperin a través de les generacions.

La diversitat i la inclusió també són valors fonamentals que es posen de manifest a les festes a l’espai públic. Aquestes celebracions ofereixen una oportunitat per a persones de tota mena, independentment de la seva procedència ètnica, religió, classe social o altres característiques, per celebrar juntes. L’espai públic esdevé un lloc on les diferències es dilueixen i la gent es reuneix per gaudir d’un ambient de celebració sense prejudicis ni barreres. Aquesta dimensió d’inclusió i diversitat fomenta una comprensió més profunda i respectuosa de les diferents cultures i fomenta la coexistència pacífica i l’acceptació de la pluralitat dins de la societat.

 

Exemples de festivitats a l’espai públic. 

Carnestoltes a Brasil

L’espai públic esdevé crucial per les festes de Carnaval a Brasil, ja que és l’escenari principal on aquesta celebració cobra vida i transcendència. El Carnaval és una manifestació cultural rica i arrelada a la història del país, i les seves arrels es troben en l’època colonial i la interacció entre les cultures indígenes, africanes i europees. En aquest sentit, l’espai públic es converteix en l’àrea d’expressió màxima d’aquesta diversitat cultural i religiosa.

L’autora Emanuelle Kierulff, explora com les diferents escoles de samba ocupen i defineixen els espais públics a través de les seves desfilades i festes, configurant així l’espai urbà i territorial dels diferents barris. Les desfilades de les escoles de samba esdevenen veritables espectacles públics que fan servir les principals vies de les ciutats, posant en valor i reivindicant aquests espais com llocs de manifestació cultural. A més, les festes de Carnestoltes a les places i carrers són l’escenari on els habitants de la ciutat poden participar i experimentar aquesta expressió cultural com a actors directes.

En aquest sentit, l’espai públic no només és un mer teló de fons per a les festes de Carnaval, sinó que esdevé un protagonista actiu que conforma la identitat cultural de les comunitats locals. Aquesta transformació de l’espai públic en un lloc de celebració, trobada i manifestació cultural és fonamental per a la continuïtat i l’evolució d’aquesta important festa brasilera, i destaca la importància de l’espai públic com a escenari i mediador cultural en les festes de tot el món.

 

Falles de València

Les Falles de València són una celebració icònica i emblemàtica que posa de manifest la importància de l’espai públic en la vida i la cultura de la ciutat. Aquesta festivitat, amb els seus monuments artístics efímers i espectacles pirotècnics, es desplega a tots els racons de València i converteix l’espai públic en un escenari col·lectiu on es produeix la comunió cultural i social. Els carrers, les places i les xicotetes places esdevenen els llocs de trobada on els valencians i visitants es reuneixen per gaudir d’aquesta festa única.

La festa de les Falles, que té arrels antigues i profundes vinculacions amb la història de València, serveix com a exemple paradigmàtic de com l’espai públic esdevé un escenari d’expressió cultural i social. És aquí on es manifesten l’art, la tradició i la creativitat, ja que els artistes locals i estrangers treballen per a construir els majestuosos monuments que, al cap d’uns dies, seran cremats en una cerimònia de foc espectacular. L’espai públic valencià s’omple de vida i esdeveniments culturals durant aquesta festa, i les Falles no serien el que són sense la seva relació intrínseca amb els carrers i places de la ciutat.

 

Patum a Berga, Catalunya

L’espai públic exerceix un paper fonamental en la celebració de la Patum de Berga, una festa tradicional i ancestral declarada Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO. La plaça de Sant Pere i altres carrers i places de Berga esdevenen l’escenari principal on aquesta festa pren vida. Com menciona Richard Sennett, l’espai públic és l’escenari de la festa, el lloc on la comunitat es reuneix per celebrar junts les seves arrels culturals. La disposició i configuració de l’espai públic de Berga permet que les diferents “colles” o grups que participen en la Patum interpretin les seves actuacions i els balls tradicionals amb precisió i espectacularitat. L’espai públic es converteix en l’ànima de la festa, on la interacció social i la connexió amb la cultura local són possibles. Aquesta celebració és un exemple vívid de com l’espai públic pot ser una plataforma per a la preservació i la transmissió de les tradicions culturals, connectant les persones amb la seva història i les arrels del seu passat.

 

Holi, Índia

L’espai públic a l’Índia té una importància transcendental per a la celebració de l’Holi, el festival de colors que és una de les festes més icòniques del país. L’Holi és una commemoració que celebra la primavera i la victòria del bé sobre el mal. Els carrers i places de ciutats i pobles es converteixen en l’escenari principal d’aquesta festa, on la gent es reuneix per llençar pols de colors vibrants, ballar, cantar i compartir alegria.

L’espai públic esdevé un lloc d’encontre i un punt focal per a la comunitat durant l’Holi, on les diferències socials i econòmiques s’esvaeixen, i les persones de totes les procedències poden participar en la celebració. Aquest esdeveniment festiu fomenta la cohesió comunitària i ofereix l’oportunitat de promoure la cultura i les tradicions pròpies de l’Índia, contribuint a la seva continuïtat i enriquiment.

L’ús de l’espai públic durant l’Holi reflecteix l’arrelament profund d’aquesta festa a la vida quotidiana de la gent d’Índia. A més, l’espai públic esdevé un testimoni de la diversitat i la inclusió que caracteritzen aquesta celebració, ja que persones de diferents procedències es reuneixen per gaudir d’una festa que celebra la vida, la fertilitat i la unitat. És en l’espai públic d’Índia que l’Holi cobra tota la seva esplendor i esdevé una manifestació vivent de la cultura i la identitat d’aquest país.

 

Les qualitats de l’espai public

Així que un bon espai públic per acollir festivitats o celebracions arreu del món ha de complir diversos requisits importants. A continuació, esmentem els elements clau necessaris:

• Amplitud i Accessibilitat: L’espai ha de ser ampli per acomodar les festes, i ha de ser accessible per a les persones amb mobilitat reduïda i disposar de vies d’accés i sortida clares per a l’emergència.
• Plataformes o Escenaris: Sovint es necessiten plataformes o escenaris temporals perquè els participants puguin realitzar les seves actuacions.
• Il·luminació Adequada: Si l’esdeveniment té lloc de nit, és essencial que l’espai disposi d’il·luminació adequada per garantir la seguretat i la visibilitat.
• Punts d’Informació i Ajuda: Establir punts d’informació i ajuda amb personal qualificat i orientat a atendre situacions d’emergència o per a aquelles persones que puguin sentir-se insegures. Aquests punts poden proporcionar informació sobre com navegar l’esdeveniment amb seguretat i ser lloc de recollida d’informes d’incidents.
• Àrees per als Espectadors: És necessari que l’espai públic disposi d’àrees habilitades perquè els espectadors puguin observar les actuacions de manera segura, sense interferir amb els participants.
• Serveis Bàsics: Cal que hi hagi serveis bàsics com lavabos públics, punts d’aigua i serveis d’emergència (com personal mèdic i personal de seguretat) disponibles per a tots els participants.
• Disseny Segur: L’espai ha de ser dissenyat per garantir la seguretat dels participants i els espectadors. Això pot incloure barreres de seguretat, senyals i accessos controlats.
• Neteja i Recollida de Residus: Les autoritats han de coordinar serveis de neteja i recollida de residus per garantir que l’espai públic roman net i segur durant i després de l’esdeveniment.
• Accessibilitat al Transport Públic: Un bon espai públic hauria de ser accessible fàcilment mitjançant transport públic per afavorir la participació de persones de fora de la zona.

Les festes a l’espai públic són testimonis vius de la cultura, la tradició i la diversitat. Aquests esdeveniments no només configuren l’espai físic sinó que el converteixen en una plataforma per a la cohesió comunitària i la inclusió. Celebracions com el Carnaval de Rio, les Falles de València, la Patum de Berga i l’Holi a l’Índia demostren com l’espai públic pot ser un lloc de trobada i celebració on la diversitat és celebrada. Aquestes festes fan que l’espai públic sigui viu, canviant i essencial per a la vida ciutadana, i recorden a tothom que els carrers no només són per a la circulació, sinó per a la comunitat i la cultura.

* Referències

• Ferri, L. (2007). Las Fallas de Valencia. Un análisis desde la perspectiva urbana. Cuadernos de estudios urbanos y regionales, 8(19), 97-118.

• Porcar, A. M. (2014). Las Fallas de Valencia y el patrimonio cultural. Apuntes desde la antropología urbana. Revista d’etnologia de Catalunya, (39), 26-35.

• Richard Sennett, “The Uses of Disorder: Personal Identity and City Life.”
• Patum de Berga, “Declaració de la Patum com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO.”

Foto : Konstantina Chrysostomou, 2017

En un món marcat per un canvi constant, on les línies entre la migració i l’arrelament es difuminen, i on la intersecció d’identitats teixeix un complex tapís, ens trobem en un temps d’harmonització i dissonància. Som, com Amin Maalouf suggereix, totes les persones en certa manera migrants, navegant en un univers que guarda poc semblant amb el lloc del nostre naixement. Les nostres identitats, abans sòlides i immutables, ara són fluides i evolucionen al llarg de les nostres vides.

Com Wilhelm Reich va afirmar de manera profunda: “Piensas que los fines justifican los medios, aunque estos sean viles. Te engañas: el fin es la trayectoria con que lo alcanzas. Cada paso dado hoy es tu dicha del mañana. Ningún objetivo verdaderamente grande podrá ser alcanzado por medios viles -tienes la prueba de que así ha sucedido en todas las revoluciones sociales. La vileza o inhumanidad de una trayectoria dada te convierte en vil e inhumano, y el fin, se vuelve inalcanzable.” Les paraules de Reich subratllen la profunda connexió entre els mitjans i els fins en el viatge de la identitat. És un recordatori que el camí que triem importa tant com la destinació.

El concepte d’identitat, profundament entrellaçat amb la idea de la migració, es troba en un estat de constant flux. Som formades no només per les nostres arrels sinó pels entorns en els quals ens trobem. La identitat és una construcció que s’adapta contínuament a mesura que ens exposem a noves cultures, llengües i idees. Com Maalouf assenyala, “ser migrant ja no es limita als qui han estat obligats a deixar les seves terres natives; ara abasta una definició més àmplia. Tots hem d’aprendre noves llengües, adaptar-nos a diferents formes de parlar i interioritzar codis aliens a les nostres identitats originals.”

Aquest procés d’evolució de la identitat sovint ens deixa sentint-nos dividits, atrapats entre la terra que hem deixat i la que hem abraçat. Abraçar una nova cultura no és un acte de traïció, sinó una negociació complexa que implica navegar per una gamma d’emocions. La nova cultura pot ser una de rebuig, una resposta a la repressió, a la inseguretat o a la manca d’oportunitats. No obstant això, l’acte de deixar enrere una part de la nostra identitat, fins i tot quan es troba en circumstàncies difícils, comporta un sentiment de culpabilitat i tristesa.

No obstant això, l’essència d’una societat harmònica rau en l’acceptació de totes les identitats. Com Maya Angelou ho expressa amb eloqüència: “Totes les persones hauríem de saber que la diversitat fa un ric tapís, i hem d’entendre que tots els fils del tapís tenen igual valor, independentment del seu color.” La diversitat no es limita només a qüestions ètniques o racials, sinó que també comprèn gènere, religió, llengua, orientació sexual i més.

Els espais públics, aquells àmbits compartits on les comunitats s’interseccionen i coexisteixen, juguen un paper fonamental en fomentar la diversitat i promoure l’antiracisme. Aquests espais serveixen com a terreny comú on individus de diferents procedències, cultures i identitats es reuneixen. En els espais públics, les línies que ens separen segons l’ètnia, la raça o altres característiques comencen a esborrar-se, ja que l’experiència compartida de la coexistència pren prioritat.

Jane Jacobs, en la seva obra atemporal “La mort i la vida de les grans ciutats americanes”, emfatitza la importància de les àrees urbanes ben dissenyades. Les ciutats tenen el potencial de proporcionar alguna cosa per a tothom, però només quan es creen de manera col·laborativa. Una ciutat harmoniosa es caracteritza per l’existència de línies clares entre espais públics i privats, amb edificis orientats cap als carrers i voreres en constant activitat. Aquesta inclusió és la clau per fer que les ciutats siguin vives i habitables.

Els espais públics, ja sigui places de ciutat molt concorregudes, parcs serens o barris vibrants, ofereixen una oportunitat perquè els individus interactuïn entre ells. Aquesta interacció, sovint espontània i no escenificada, permet a les persones presenciar la diversitat dels voltants, desmuntant estereotips i prejudicis. El simple fet de compartir un espai públic fomenta un sentiment d’interconnexió, promou l’empatia, la comprensió i l’apreciació de les diferents cultures i identitats.

A més, aquests espais proporcionen una plataforma per a l’expressió d’identitats diverses. Esdeveniments culturals, festivals i trobades en espais públics celebren un ric tapís de tradicions, llengües i costums. Esdevenen un testimoni de la bellesa de la diversitat, mostrant el valor de les diferents perspectives i experiències.

En la nostra recerca per honorar la diversitat i promoure l’antiracisme, els espais públics ofereixen una àrea crítica de canvi. Angela Y. Davis ens recorda que en una societat racista, no n’hi ha prou amb no ser racista; hem de ser activament antiracistas. Això significa desafiar els prejudicis sistèmics i treballar cap a una societat més inclusiva. En aquest procés, el personal esdevé polític mentre ens enfrontem amb les ideologies que subdueixen el racisme i la repressió. El mateix disseny i l’ús dels espais públics poden bé perpetuar les desigualtats racials o bé desafiar-les.

Mitjançant la creació d’espais públics inclusius i accessibles, enviem un missatge potent que totes les persones, independentment de la seva ètnia o raça, tenen dret a existir, interactuar i prosperar a les nostres comunitats. Quan els espais públics estan dissenyats per acomodar una varietat d’expressions culturals, contribueixen a desmantellar els prejudicis sistèmics i a fomentar un entorn d’acceptació i igualtat.

“La Gran Benvinguda”, una adaptació de les paraules de Kate Morales, epitomitza l’essència dels espais públics en donar la benvinguda a persones de tots els orígens. Reconeix la seva cultura, ètnia, religió i gènere, emfatitzant que tothom és benvingut i que les seves identitats úniques són celebrades.

La idea de l’herència d’Amin Maalouf destaca el paper de la cultura en la construcció d’un sentiment de pertinença. Les persones porten la seva herència amb elles, ja sigui en forma de noms, llengües, rituals o records. Aquests emblemes portàtils del passat donen continuïtat als nous llars i serveixen com a connexió amb les arrels de cadascú.

La identitat, profundament arrelada en la memòria cultural, es manté a través d’imatges col·lectives, rituals, monuments i comunicació institucional. El concepte de Maurice Halbwachs sobre els punts fixos i les figures de la memòria subratlla la importància de l’objectivació cultural en la preservació i estabilització de la memòria cultural.

En un món que canvia ràpidament, les nostres identitats i els espais que habitem han de reflectir la riquesa de la diversitat humana. Els espais públics representen la materialització física del nostre compromís amb la diversitat, on totes les persones poden abraçar la seva identitat i trobar el seu lloc en un món que valora i celebra l’espectre complet de les experiències humanes. Com saviament va assenyalar Maya Angelou, “Si intentem entendre’ns, potser fins i tot ens fem amics”. És aquesta comprensió i acceptació, fomentada pels espais públics, la que ens portarà cap a un futur més harmònic i inclusiu.

 

* Referències 

• Angelou, Maya. “Wouldn’t Take Nothing for My Journey Now.” Bantam, 1993

• Jacobs, Jane. “The Death and Life of Great American Cities.” Vintage, 1992.

• Davis, Angela Y. “Freedom is a Constant Struggle.” Haymarket Books, 2016.

• Maalouf, Amin. “In the Name of Identity: Violence and the Need to Belong.” Penguin, 2001.

• Morales, Kate. “The Big Welcome,” adapted from Mycelium School (2013-2016), in “Slow Spatial Reader: Chronicles of Radical Affection,” edited by Carolyn F. Strauss, Valiz, 2021.

• Lowenthal, David. “The Past is a Foreign Country.” Cambridge University Press, 1985.

• Halbwachs, Maurice. “On Collective Memory.” University of Chicago Press, 1992.

• Wilhelm Reich, “Listen, Little Man!”, The Noonday Press, 1948

Foto: Konstantina Chrysostomou, 2016

Actualment, a la ciutat de Barcelona hi ha un total de 180.000 gossos registrats amb xip, més que la població dels infants amb menys de 12 anys. Això, es tradueix en el fet que el 25% de la població de la ciutat, conviu amb un gos. Increïble, no? 

Estudis mostren que les persones adultes amb menys de 40 anys, els Millenials, van superar recentment els Boomers en l’adopció de gossos. En els Estats Units, s’estima que més que la meitat dels Millenials conviuen amb un gos. La taxa de convivència amb animals de companyia és encara més alta entre les persones que tenen estudis universitaris, i ingressos estables, les mateixes persones que tenen més probabilitats de retardar el matrimoni, la possibilitat de tenir una criatura i la propietat de la casa més enllà dels terminis establerts de les generacions anteriors. Però no només això. Els gossos poden ser moltes més coses: una manera d’arrelar en un nou lloc, un company de pis per les persones que viuen soles, i poden tenir un paper més important ajudant a la salut mental de les persones. 

Cuidar el gos és una d’aquestes experiències que et canvien la vida. O com a mínim, et fan veure i viure situacions que mai haguessis viscut. A mi personalment, m’ha augmentat la consciència del micropaisatge del meu barri i de com els gossos interactuen amb l’espai públic, i com jo -acompanyant un gos- interactuo amb l’espai públic. 

Un dia normal amb el meu gos seria, 

• 8:25 Preparar el Rock per passejar
• 8:28 Conversar amb els veïns i les veïnes a l’ascensor sobre el content que està el Rock per sortir. 
• 8:30 Ja estem passejant amb el Rock, olorant tots els arbres que hi ha al nostre recorregut (26 arbres, 18 persones, 1 font d’aigua, 7 papereres). 
• 8:50 Comprar el pa del forn. Parlar amb altres veïns i veïnes amb gossos. 
• 8:55 Tornant a casa, parar perquè els nens i nenes que esperen per entrar a l’escola, saludin el Rock
• 9:00 Entrar a casa
• 18:55 Preparar el Rock per passejar
• 19:00 Passejar amb el Rock per Montjuïc i parlar amb altres veïns i veïnes amb gossos (93 arbres, 136 persones, 4 fonts d’aigua, 41 papereres, 1 zona d’ús compartit, 1 espai d’aigua)
• 20:00 Tornar a casa. Parlar amb veïns i veïnes que tornen de la feina i saluden el Rock. 

La interacció i la connexió amb els meus veïns i les meves veïnes i l’entorn a on em trobo, s’entén d’una manera diferent. Ja no és només, que el paisatge sigui maco i agradable, i que hi hagi espais per seure, però també que hi hagi escocells i escombraries i fonts d’aigua. I ja que camino al vespre, que sigui un espai ben il·luminat i que em senti segura. És una altra manera de percebre d’espai urbà, i el rol d’un gos en aquest ecosistema. 

De seguida explico les 4 grans coses que m’ha ensenyat el meu gos sobre el meu barri i les seves persones: 

 

El gos com a triangulador

Tot i que el tema del gos és força conflictiu entre les persones que se senten còmode amb ells i entre elles que no, cada vegada veig que el gos és un gran triangulador a l’espai públic. 

Però, abans que tot, que vol dir Triangulació? 

La triangulació es definiria com “aquella característica d’un espai públic que pot reunir persones, desconegudes. Normalment, és un estímul extern d’algun tipus”.

Una parada de bus, pot ser un element de triangulació. Una persona que toca música al carrer, també. És qualsevol element que fa dues persones desconegudes a parar per un segon i parlar. Dit això, el gos és un gran triangulador. 

Passejant-li, he conegut i interactuat amb més veïns i veïnes del meu barri que els últims 5 anys que porto vivint allà. El gos fa que les persones baixin ritmes i defenses, saludar, parlar, somriure. L’última vegada que m’havia passat això de manera “no forçada” és a dir, de manera natural, ha sigut quan havia comprat un ram de flors. Tal com el ram de flors feia que els meus veïns i veïnes parlessin amb mi per comentar el ram de flors, o somriure, o saludar, el mateix passa ara amb el gos. 

 

Les àrees d’esbarjo de gossos com a espais de socialització

Quan passeges un gos, directament entres en un club informal de “les persones que cuiden un gos”. Si no tens un gos, no és tan fàcil entrar en aquest grup, ja que el protocol es limita a parlar sobre el teu gos, els altres gossos i el temps. 

Les àrees d’esbarjo llavors, és l’espai on aquesta gent desconeguda es troba, i parla. Les persones cuidadores de gossos necessiten aquest espai. Un espai segur on el seu gos pot fer exercici amb regularitat i seguretat, pel fet que als gossos als agrada caminar, córrer i socialitzar-se amb altres gossos. És una part vital per un gos que viu en un pis de Barcelona. 

El que demanen moltes associacions que treballen per millorar la qualitat de vida dels gossos, la dels seus responsables i la de la resta de ciutadans, especiament a l’entorn urbà, és repensar el model de les àrees d’esbarjo, i anar cap a un model menys segregat, tenint en compte que les famílies dels gossos, poden tenir per exemple infants que volen jugar en el mateix moment. Per aquest motiu és necessari anar cap a un model que apropi els diversos col·lectius en espais d’ús compartit, que s’adaptin a les necessitats de la vida quotidiana de cada família.   

No només això. En aquest espai, no se senten còmodes tots els gossos. Parlant amb una educadora canina, ens ha comentat que les àrees d’esbarjo, són adequats per gossos fins a 4-5 anys, i normalment concentren un alt nombre de gossos. Els gossos més grans d’edat s’angoixen, com ens angoixaríem nosaltres si ens enviessin a relaxar-nos dins de la piscina de boles d’un xiquiparc. Llavors, on van tots aquests gossos que no els agraden les àrees d’esbarjo?

Els recorreguts dels gossos 

Cada barri té una xarxa invisible i informal de recorreguts destinats per passejar el gos que ajuden les persones a sortir de casa i fer exercici quotidià fomentant la seva salut mental i física. Els recorreguts normalment són circulars en una distància de 20 minuts de casa i es trien per als seus característics. Un bon recorregut és agradable, i inclou una font d’aigua, moltes papereres, espais permeables i/o escocells, bona il·luminació durant la nit, amples voreres, bona visibilitat i comerços de proximitat “dog-friendly”. Els recorreguts canins es poden anar canviant entre hivern i estiu, ja que durant l’estiu es busca el sol, i durant l’estiu l’ombra.  Els recorreguts canins s’integren totalment en el model de la ciutat de 15 minuts, afegint la capa de dur a terme les tasques quotidianes, acompanyada d’un gos. 

El model de ciutat de 15 minuts té com a objectiu crear ciutats més habitables, sostenibles i resistents, assegurant que les persones tinguin accés a serveis i amenitats essencials a una distància de 15 minuts a peu o amb bicicleta de les seves llars. Els gossos poden jugar un paper vital en suportar aquest model, ja que animen les persones a caminar més i passar més temps a l’aire lliure, fomentant un estil de vida més saludable i actiu.

Les persones que acompanyen els gossos solen passejar als seus animals diverses vegades al dia, proporcionant-los l’oportunitat d’explorar els seus barris locals, interactuar amb altres persones i gossos, i descobrir nous parcs i espais verds. Com a resultat, els gossos poden ajudar les persones a descobrir i connectar amb les seves comunitats, el que pot fomentar un sentiment de pertinença i millorar la cohesió social. A més, els gossos poden ajudar a augmentar la visibilitat i l’ús d’espais públics dins del model de ciutat de 15 minuts, com ara parcs i cafeteries dog-friendly.

Els gossos també poden ser una eina per promoure el transport sostenible, com ara caminar i anar en bicicleta, la qual cosa pot ajudar a reduir la congestió del trànsit, la contaminació atmosfèrica i les emissions de carboni. Això pot contribuir a una ciutat més sostenible i resilient que estigui millor equipada per fer front als reptes del canvi climàtic.

En general, els gossos poden jugar un paper crucial en suportar el model de ciutat de 15 minuts, fomentant estils de vida actius, reforçant les connexions socials, augmentant l’ús d’espais públics i promovent el transport sostenible, a través dels recorreguts canins.  

Però com han de ser aquests espais, per què siguin de qualitat, i millorin convivència? 

El disseny, el manteniment i la implicació de la comunitat local

Els recorreguts canins, les àrees d’esbarjo i les zones d’ús compartit (ZUC) han de complir uns criteris bàsics. 

Pel que fa als recorreguts quotidians dels gossos haurien de ser segurs, accessibles, amb molts arbres i superfícies permeables i amb serveis públics per garantir el benestar dels gossos, de les persones que els passegen i de la comunitat en general. Pel que fa als criteris de disseny dels recorreguts quotidians, han de tenir en freqüència:  

• Escocells i/o superfícies permeables (i no de cautxú)
• Fons d’aigua accessibles per totes les alçades dels gossos
• Papereres i dispensadors de bosses
• Bona il·luminació durant la nit
• Voreres amples per poder caminar amb el gos i per parar i socialitzar-se 
• Circulació de cotxes en velocitat mínima
• Bona visibilitat 
• Façanes a la planta baixa amb vida i comerços “dog-friendly” com el forn de pa, la fruiteria, etc

Avance arrossegant els peus, que carreguen el dia sencer, però es desenganxen de la vorera i em vaig elevant pel carrer mig buit. Per damunt de paperots i burilles, dels cotxes aparcats en filera. Per damunt de l’aparador de la botiga de marcs i motllures a punt de tancar, del dring dels gots al Sabadelle, acabat d’obrir, i del senyal lluminós de l’hostal Mar de Plata, que mai no s’apaga.

Tres, quatre, cinc metres. Seguisc surant amunt entre edificis. Ja estic a l’alçada de les finestres del segon pis. Passe tan a prop que podria parlar amb els habitants de l’immoble. Escoltar el telenotícies amb l’home de la samarreta de tirants estovat al sofà. Tastar la sopa que ja fa estona que bombolleja, al costat de la taula de cuina del pis d’estudiants. Acariciar les tovalloles esponjoses que Pepa despenja eixutes dels cordills de la galeria.

Set, vuit,  nou metres. Surar em fa sentir lliure. Desapareixen les línies dels adoquins, es desdibuixen les copes dels arbres i les tasques del calendari. Una munió de llumetes desenfocades sembren el paisatge urbà, com si Seurat estigués pintant la poqueta nit del segle XXI: les tireres de fanals groguencs que serpentegen els carrers, els ulls blancs dels cotxes que vénen, i els rojos dels que van, la coreografia en bucle dels cicles semafòrics.

Per mi, és el camí màgic a casa. No totes pensen que ho és de màgic, potser no són conscients del privilegi de travessar la ciutat en vol rasant. Però cap de les persones que suren al meu voltant té pressa. Això és. Això tenim en comú. N’hi ha que passegen de la mà, i d’altres que sostenen una corretja. N’hi ha que pausen el cap amb l’horitzó i n’hi ha que suen l’estrés de la feina a tota virolla. Gossos que s’empaiten. Autofotos temeràries. La xica de les vuit. Però cap tenim pressa.

És un camí flotant que envolta el barri a deu metres d’alçada. Com les anelles de fum de cigarreta que es fan exhalant. O els cinturons d’asteroides de Saturn. Comparable al High Line de Nova York, però sense gentrificar. Sense restriccions horàries ni pol·lució. Amb el pòsit de segles d’històries a sobre. No és cap jardí, però sobrevola el bosc sagrat, i s’hi pot passejar sense detindre’s, perquè al ser un rogle no té principi ni final. 

La xica de les vuit s’abriga sempre amb colls infinits teixits a crochet, i amb barrets de llana. Amb borla. Els hi fa sa mare. Avui els duu blancs, però de colls i barrets en té de molts colors. I sempre combinen, com si eixiren d’una mateixa paleta de tardor, de terra mullada i fulles caigudes. Sempre ens creuem a aquestes hores, però la foscor només ens deixa descobrir-nos quan som molt a prop, amb el temps just de mirar-se de reüll i esbossar un somriure. Perquè per saber si algú et mira als ulls tu l’has de mirar alhora també. O per saber si es gira a veure com t’allunyes. 

Jo no ho sé si es gira quan m’allunye, però continue endavant, pel camí màgic a casa, perquè sé que en pocs minuts ens tornarem a creuar sobrevolant el barri. Fins que de tants instants en fem una estona.

* Referències 

Text inspirat en la vida quotidiana de la muralla de Lugo com a espai públic singular i extraordinari.

• La muralla de Lugo
• La desmaterialització de la muralla
• El bar Sabadelle
• O bosque sagrado
• The High Line, New York
• Georges Seurat
• Coll infinit a crochet
• Publicació original

Imatge: Dibuix de Juan Creus Andrade per a la publicació “Recinto. Lugo: historia y ciudad”, 2014.

L’ESPAI no és neutral.

L’espai no és NEUTRAL. 

L’espai NO és neutral.

Beirut, Mostar, Nicòsia, Jerusalem, Belfast

A cada una d’aquestes ciutats, els agents urbans van subestimar les tensions interètniques creixents fins que va ser massa tard i la violència es va estendre, provocant una segregació física. Tot i que les parets, les tanques i les “terres de ningú” que van resultar  d’aquestes tensions tenien un caràcter temporal, van acabar tenint un poder de permanència considerable, que va obligar les persones separades a enfrontar la vida “en estat de setge”. En aquests casos, fins i tot, després que el món polític hagi signat la pau, les persones confronten pèrdues que estan més enllà de qualsevol compensació. En el camí cap a la divisió urbana, es trenca un contracte social entre l’estat i les persones.

Les ciutats dividides són un far que alerta a totes les ciutats en les quals la rivalitat entre comunitats amenaça el funcionament i la seguretat urbana. Totes les ciutats contenen línies de falla o fronteres ètniques que donen forma a barris “bons” i “dolents” i sentit local a “l’altra banda de les vies”.

Aquestes cinc ciutats estan vinculades per episodis de desenvolupament similars amb seqüències i patrons semblants. Els esdeveniments que van empènyer Belfast, Beirut, Jerusalem, Mostar i Nicòsia a travessar el llindar de l’apartheid ètnic, tenen molt en comú. No totes les fases que s’expliquen més endavant es troben a cada ciutat. Tot i això, poden ser indicadors considerables de la propensió a la segregació física, quan aquestes societats ètnicament diverses es troben en situació d’estrès i en una transició social important:

1. Politització de l’etnicitat: fusió de la identitat política i ètnica a gran escala.
2. Agrupació: si augmenten les pressions, les persones-membres d’una comunitat urbana amenaçada poden buscar clústers més petits i més homogenis ètnicament per protegir-se.
3. Ampliació política: les ciutats dividides funcionen en part com a emblemes de lluites polítiques més grans en les quals els habitants dels enclavaments estan preparats per lliurar batalles que no serveixen directament als seus interessos personals.
4. Traçat de la frontera: una vegada les comunitats ètniques amenaçades s’han retirat en grups homogenis i el terreny urbà s’ha convertit en territori polític, queda per traçar formalment les línies de batalla.
5. Concretització: aquests límits traçats que separen els grups, es transformen de permeables a impermeables. Aquest, és un procés que es basa en un disseny i una execució intencionada. Aquests límits pretenien ser temporals en previsió d’intervenció diplomàtica, tot i que acaben existint durant dècades.
6. Consolidació: una vegada que els límits ètnics s’han traçat i concretat a l’entorn urbà, el clima polític determina si les autoritats municipals augmentaran o contrarestaran el procés de divisió.
7. Unificar, però no integrar: a causa de les grans ineficiències de la segregació física en un entorn dissenyat per a la cooperació de les persones, les particions urbanes poques vegades són sostenibles. Tot i que les barreres físiques es poden enderrocar fàcilment, les cicatrius socials i físiques que queden no desapareixen amb facilitat. Les seqüeles psicològiques de llargs períodes de violència i intimidació, generalment impedeixen que les persones que han viscut aquest període de divisió habitin de nou les zones antigament prohibides.

La ciutat dividida canònica continua estant dividida mentre es mantinguin les inseguretats que van conduir a la violència intergrupal. Tot i que les particions físiques generen nous problemes i intensifiquen les rivalitats interètniques per si mateixes, la seva eliminació és necessària però no suficient per a la creació de condicions més favorables i equitatives en el marc urbà.

* Referències 

• J. Calame, E. Charlesworth, (2009) Divided cities, University of Pennsylvania Press

• A. Oz, (1994) Israel, Palestine and Peace: Essays on a Paradoxical Situation

• CCCB (2005) Breaking the wall: the social responsability of Palestinian and Israeli Academics and Intellectuals at Times of Violent conflict: An introspective Search

• K. Chrysostomou (2013) Διακοινοτικές σχέσεις σε διαιρεμένες πόλεις: Η περίπτωση της Λευκωσίας (Relacions intercomunitàries en ciutats dividides: el cas de Nicòsia)

• K. Chrysostomou (2016), Negotiating Cultural Identities in Post Conflict Spaces: The memorial landscapes of Nicosia
• Fotos: Konstantina Chrysostomou, No man’s land in Cyprus