L’espai no és neutral

L’espai no és neutral

L’ESPAI no és neutral.

L’espai no és NEUTRAL. 

L’espai NO és neutral.

Beirut, Mostar, Nicòsia, Jerusalem, Belfast

A cada ciutat d’aquests, els agents urbans van subestimar les creixents tensions interètniques fins que va ser tan tard que la violencia es va estendre i va provocar una segregació física. Tot i que les parets, les tanques i les terres de ningú que van resultar eren generalment dissenyades per ser temporals, tenen un poder de permanència considerable, cosa que obliga les persones separades a enfrontar-se a la vida “assetjada”. Fins i tot després que el món polític hagi aconseguit la pau, els i les ciutadanes lluiten amb pèrdues que són més que indemnitzables. Entre el camí cap a la divisió urbana, es trenca un contracte social entre el govern municipal i les persones. 

Les ciutats dividides actuen com un far d’alerta per a totes les ciutats en què la rivalitat intercomunal amenaça el funcionament i la seguretat urbans normals. Totes les ciutats contenen línies de falla o fronteres ètiques que donen forma a barris “bons” i “dolents” i donen sentit local a “l’altra banda de les vies”.

Aquestes cinc ciutats estan lligades per episodis de desenvolupament similars amb seqüències i patrons semblants. Els esdeveniments que van empènyer Belfast, Beirut, Jerusalem, Mostar i Nicòsia a superar el llindar de l’apartheid ètnic tenen molt en comú. No totes les fases es troben a cada ciutat, però poden ser indicadors fiables considerables d’una propensió a la segregació física per a societats ètnicament diverses en situació d’estrès mentre es troben en una transició social important:

  1. Politització de l’etnicitat: fusió de la identitat política i ètnica a gran escala.
  2. Agrupació: si s’augmenten les pressions,  les membres d’una comunitat urbana amenaçada poden buscar agrupacions més petites i més homogènies ètnicament per protegir-se. 
  3. Ampliació política: les ciutats dividides funcionen en part com a emblemes de lluites polítiques més grans en què els habitants de l’enclavament individual estan allistats per lliurar batalles que no serveixen directament als seus interessos personals.
  4. Gravació de la frontera: una vegada que les comunitats ètniques amenaçades s’han retirat a grups homogenis i el terreny urbà s’ha convertit en territori polític, queda per traçar formalment les línies de batalla.
  5. Concretització: la transformació d’aquests límits inscrits, de permeables a impermeables que separen els grups, és un procés que es basa en un disseny i una execució intencionada. En general, pretenien ser temporals en previsió d’intervencions diplomàtiques, tot i que acaben existint durant dècades.
  6. Consolidació: una vegada que els límits ètics s’han gravat i concretat a l’entorn urbà, el clima polític determina si les autoritats municipals augmentaran o contrarestaran el procés de divisió.
  7. Unificar, però no integrar: a causa de les pesades ineficiències de la segregació física en un entorn dissenyat per a la cooperació, les particions urbanes poques vegades són sostenibles. Tot i que les barreres físiques es poden enderrocar fàcilment, les cicatrius socials i físiques que queden no desapareixen amb facilitat. El residu psicològic de llargs períodes de violència i intimidació generalment impedeix que les persones que viuen el període de divisió, ocupin zones antigament prohibides.

La típica ciutat dividida continua dividida mentre es mantinguin les inseguretats que van conduir a la violència intergrupal. Tot i que les particions físiques generen nous problemes i intensifiquen les rivalitats interètniques per si mateixes, la seva eliminació és necessària però no suficient per a la creació de condicions més favorables i equitatives en el marc urbà.

* Referències 

  • J. Calame, E. Charlesworth, (2009) Divided cities, University of Pennsylvania Press
  • A. Oz, (1994) Israel, Palestine and Peace: Essays on a Paradoxical Situation
  • CCCB (2005) Breaking the wall: the social responsability of Palestinian and Israeli Academics and Intellectuals at Times of Violent conflict: An introspective Search
  • K. Chrysostomou (2013) Διακοινοτικές σχέσεις σε διαιρεμένες πόλεις: Η περίπτωση της Λευκωσίας (Relacions intercomunitàries en ciutats dividides: el cas de Nicòsia)
  • K. Chrysostomou (2016), Negotiating Cultural Identities in Post Conflict Spaces: The memorial landscapes of Nicosia

  • Fotos: Konstantina Chrysostomou, No man’s land in Cyprus

Paraules de:

Konstantina Chrysostomou

Data de publicació:

12/05/2021

Escrit originalment en:

anglès

Tags:

Vida quotidiana / Espai públic

Share on facebook
Share on google
Share on twitter
Share on linkedin

Carrer Corona

Carrer Corona

El carrer Corona s’ha fet estret. Ara, des de l’entradeta de casa, al número 21, sentim els pardalets a qualsevol hora del dia, veiem les veïnes trastejar a les finestres, i dóna un sol espectacular. Que segur que abans també donava, però no sabiem el seu horari de visita.

Estos dies l’hem arreglada, l’entradeta. Hem posat els nostres noms cal·ligrafiats a la bústia. Hem instal·lat una lleixa de castanyer, pulida i envernissada. És xicoteta, no fa ni dos pams de llarg, i està feta amb la fusta d’una antiga artesa de salar de vés a saber on. A la lleixa es recolza un test amb una heura ressuscitada, i hi penja un fanalet de vidre bufat, sostingut amb una xarxa de corda teixida amb molt d’ofici.

Eixim a l’entradeta a fer el cafè. Alhora, la veïna d’unes portes més enllà, la número 15, agrana primer i arruixa després la vorera de davant de sa casa, com per fer net després que tothom hagués marxat al tall a guanyar-se les garrofes. En realitat ningú no ha marxat de casa.

Com que el carrer s’ha encollit i estem més a prop, la conversa es fila més ràpid, i en un moment Adela ens està contant a nosaltres i a Miquel (asomat a la finestra del primer pis del 14), que quan ella era fadrina, el carrer també era així, petitó. I els veïns i veïnes el tancaven als cotxes per sopar juntes o per eixir a la fresca els vespres de bon oratge.

Miquel somriu, i atropella el relat amb el seu propi, de tantes ganes d’explicar els records que la història d’Adela li ha despertat. Al seu poble també tancaven el carrer Corona cada diumenge. Disputaven partides de pilota a mà. Jugaven a llargues, lo menos, quatre o cinc joves per banda. Mig barri s’hi acostava a veure la partida que, quan era senyalada, omplia l’aforament: voreres, finestres i balcons atapeïts d’ulls que seguien els tantos d’extrem a extrem del carrer. Quin gust vore’l tan plenet de gent! Que aplaudia i cridava. Que reia o feia carasses, segons el joc.

Nosaltres els comentàvem que quina sort que el carrer Corona s’haja tornat a fer estret. Que no cal ni tallar-lo als cotxes per xerrar una estona qualsevol. Que la lleixa i el fanalet vénen del nord, i que quina acció de cura tan bonica i tan poc reconeguda és netejar una part de la vorera de totes. Que també tenim arrels al sud, i que ens encantaria organitzar aquí mateix una partida de llargues en quant les circumstàncies ho permeten.


* Referències

Text inspirat en els estudis de Donald Appleyard sobre l’impacte del trànsit de vehicles en la vida veïnal:

Imatge: Reproducció digital del diagrama de les connexions socials al carrer (Appleyard, 1969).  Les línies representen conexions socials, i els punts identifiquen els llocs de trobada de la gent.

Paraules de:

Arnau Boix i Pla

Data de publicació:

26/04/2020

Escrit originalment en:

català

Tags:

Vida quotidiana /  Mobilitat sostenible / Espai públic

Share on facebook
Share on google
Share on twitter
Share on linkedin