Com el coll infinit

Avance arrossegant els peus, que carreguen el dia sencer, però es desenganxen de la vorera i em vaig elevant pel carrer mig buit. Per damunt de paperots i burilles, dels cotxes aparcats en filera. Per damunt de l’aparador de la botiga de marcs i motllures a punt de tancar, del dring dels gots al Sabadelle, acabat d’obrir, i del senyal lluminós de l’hostal Mar de Plata, que mai no s’apaga.

Tres, quatre, cinc metres. Seguisc surant amunt entre edificis. Ja estic a l’alçada de les finestres del segon pis. Passe tan a prop que podria parlar amb els habitants de l’immoble. Escoltar el telenotícies amb l’home de la samarreta de tirants estovat al sofà. Tastar la sopa que ja fa estona que bombolleja, al costat de la taula de cuina del pis d’estudiants. Acariciar les tovalloles esponjoses que Pepa despenja eixutes dels cordills de la galeria.

Set, vuit,  nou metres. Surar em fa sentir lliure. Desapareixen les línies dels adoquins, es desdibuixen les copes dels arbres i les tasques del calendari. Una munió de llumetes desenfocades sembren el paisatge urbà, com si Seurat estigués pintant la poqueta nit del segle XXI: les tireres de fanals groguencs que serpentegen els carrers, els ulls blancs dels cotxes que vénen, i els rojos dels que van, la coreografia en bucle dels cicles semafòrics.

Per mi, és el camí màgic a casa. No totes pensen que ho és de màgic, potser no són conscients del privilegi de travessar la ciutat en vol rasant. Però cap de les persones que suren al meu voltant té pressa. Això és. Això tenim en comú. N’hi ha que passegen de la mà, i d’altres que sostenen una corretja. N’hi ha que pausen el cap amb l’horitzó i n’hi ha que suen l’estrés de la feina a tota virolla. Gossos que s’empaiten. Autofotos temeràries. La xica de les vuit. Però cap tenim pressa.

És un camí flotant que envolta el barri a deu metres d’alçada. Com les anelles de fum de cigarreta que es fan exhalant. O els cinturons d’asteroides de Saturn. Comparable al High Line de Nova York, però sense gentrificar. Sense restriccions horàries ni pol·lució. Amb el pòsit de segles d’històries a sobre. No és cap jardí, però sobrevola el bosc sagrat, i s’hi pot passejar sense detindre’s, perquè al ser un rogle no té principi ni final. 

La xica de les vuit s’abriga sempre amb colls infinits teixits a crochet, i amb barrets de llana. Amb borla. Els hi fa sa mare. Avui els duu blancs, però de colls i barrets en té de molts colors. I sempre combinen, com si eixiren d’una mateixa paleta de tardor, de terra mullada i fulles caigudes. Sempre ens creuem a aquestes hores, però la foscor només ens deixa descobrir-nos quan som molt a prop, amb el temps just de mirar-se de reüll i esbossar un somriure. Perquè per saber si algú et mira als ulls tu l’has de mirar alhora també. O per saber si es gira a veure com t’allunyes. 

Jo no ho sé si es gira quan m’allunye, però continue endavant, pel camí màgic a casa, perquè sé que en pocs minuts ens tornarem a creuar sobrevolant el barri. Fins que de tants instants en fem una estona.

* Referències 

Text inspirat en la vida quotidiana de la muralla de Lugo com a espai públic singular i extraordinari.

Imatge: Dibuix de Juan Creus Andrade per a la publicació “Recinto. Lugo: historia y ciudad”, 2014.

Paraules de:

Arnau Boix i Pla

Data de publicació:

26/09/2021

Escrit originalment en:

català

Tags:

Vida quotidiana / Espai públic

Share on facebook
Share on google
Share on twitter
Share on linkedin