Les ciutats del futur no es defineixen només pels gratacels, la innovació tecnològica o les iniciatives verdes. Es defineixen per les persones—la diversitat, la complexitat i el teixit canviant d’individus que les habitaran. Com a arquitectes socials i urbanistes, la nostra tasca no és només planificar i construir, sinó entendre profundament per a qui estem dissenyant. Aquest enteniment marca cada decisió que prenem i ens obliga a preguntar-nos: com podem crear espais que ressonin amb les experiències de vida de tothom?

Una nova demografia urbana

El paisatge demogràfic de les ciutats està canviant ràpidament. La migració, l’envelliment de la població i l’evolució dels models familiars estan transformant les comunitats urbanes. Segons les Nacions Unides, l’any 2050 gairebé el 68% de la població mundial viurà en zones urbanes, moltes d’elles empeses pel canvi climàtic, els conflictes i les oportunitats econòmiques. Francesca Tur Serra, en un recent fòrum, ho va resumir dient: “Ens dirigim cap a un món d’habitants urbans interculturals, no normatius, cercadors de salut i augmentats.” Aquests canvis exigeixen ciutats flexibles, inclusives i adaptables.

Les persones migrants aporten una gran riquesa cultural però també posen de manifest la necessitat urgent d’espais que fomentin la cohesió social. Projectes com Kitchen Square a Estocolm, on una plaça pública es va convertir en una cuina exterior per compartir àpats, exemplifiquen com el disseny pot construir ponts culturals. L’objectiu és clar: “Com podem cultivar una societat on la diferència sigui vista com una oportunitat per enriquir-nos mútuament?” es preguntava Tur Serra.

Repensar les normes

Els models familiars tradicionals i els patrons laborals estan evolucionant. Cada cop més, les ciutats acullen llars unipersonals, parelles sense fills i individus que busquen viure en models multigeneracionals o comunitaris. Això requereix nous models d’habitatge—apartaments compactes, espais de cohabitatge i barris adaptables a diversos estils de vida.

Els llocs de treball també estan canviant. El teletreball, els horaris flexibles i el nomadisme digital redefineixen com dissenyem els espais urbans. Edificis d’oficines desocupats poden convertir-se en centres comunitaris, llars d’infants o habitatge assequible. “Les ciutats han d’evolucionar per respondre a aquestes realitats no normatives,” va destacar Tur Serra.

La salut com a prioritat en el disseny

El futur habitant urbà cerca un benestar integral—físic, mental i social. La soledat, un problema creixent, requereix intervencions creatives. Iniciatives com els Chat Benches, bancs que conviden desconeguts a conversar, o parcs dissenyats per al tai-txi i l’exercici comunitari exemplifiquen com els espais públics poden combatre l’aïllament.

A més, l’envelliment de la població ens planteja repensar l’accessibilitat i el propòsit dels espais. Programes compartits on la gent gran cuida infants o gestiona espais comunitaris generen connexions intergeneracionals i ofereixen un nou sentit de comunitat.

Equilibrar tecnologia i tradició

Tot i que la tecnologia és omnipresent, ha de ser una eina al servei de les persones, no un dictador. Ciutats equipades amb tecnologia accessible i discreta poden millorar la vida diària—des d’infraestructures basades en IA fins a eines compartides. Però, com va assenyalar Tur Serra, “també necessitem espais lliures de tecnologia, on les persones es puguin reconnectar amb les tradicions i entre elles.”

L’exemple finlandès d’una illa lliure de telèfons il·lustra aquest equilibri. Els espais urbans haurien d’oferir zones hiperconnectades però també “zones de desconnexió,” on la interacció humana sigui la protagonista.

Dissenyar amb ètica i optimisme

“Les persones no només són habitants de les ciutats; són agents de canvi,” va dir Berta Segura Agulló. Aquesta reflexió subratlla la responsabilitat ètica que tenim com a urbanistes. Hem d’implicar les comunitats en la presa de decisions, reconeixent la seva experiència viscuda. Incorporar veus diverses assegura que les ciutats no només siguin funcionals, sinó també justes i inspiradores.

L’optimisme és clau. “Les ciutats necessiten optimisme,” va dir Tur Serra. Dissenyar amb una mentalitat de futur ens permet abordar els reptes actuals mentre abracem les oportunitats que vindran.

Per a qui dissenyem?

En última instància, dissenyem per a tothom: la persona migrant, el pare o mare solter, la persona gran jubilada o el nòmada digital. La nostra feina no consisteix a imposar solucions, sinó a facilitar vides, fomentar connexions i nodrir un sentit de pertinença. Avançant cap al futur, recordem les paraules de l’urbanista Jane Jacobs: “Les ciutats tenen la capacitat de proporcionar alguna cosa per a tothom, només perquè, i només quan, són creades per tothom.”

En donar forma a les ciutats del demà, hem d’escoltar, adaptar-nos i liderar amb humilitat i esperança. El futur urbà depèn no només del que construïm, sinó de com incloem, apoderem i inspirem les persones que hi viuran.

“La cooperació no és només un acte de convivència; és el motor silenciós de grans transformacions.”

Vivim en un món on la política sovint sembla desconnectada de les emocions i les relacions humanes. Les polítiques es formulen en entorns freds i calculats, on les realitats humanes són, de vegades, tractades com a xifres i estadístiques. Tanmateix, “Amor y política: La imprescindible sensibilidad de la política” de Montserrat Moreno Marimón i Genoveva Sastre Villarrasa ens recorda que els sentiments, la cura i l’empatia no són debilitats, sinó components essencials per construir societats més justes i sostenibles.

Per què hauríem de parlar d’amor en política? Les autores ens plantegen un repte: qüestionar el model polític tradicional que separa la “racionalitat” de l’“emoció.” Durant dècades, hem estat condicionades a creure que els assumptes públics s’han de gestionar sense “sentimentalismes.” Tanmateix, com assenyala el llibre, aquesta idea ignora una veritat essencial: les persones som éssers emocionals. Negar el paper de les emocions en la vida política sovint condueix a l’apatia, la injustícia i la desconnexió entre les institucions públiques i les persones a qui haurien de servir.

El llibre argumenta que l’amor i la cooperació no són qüestions privades, sinó eines col·lectives per a la transformació. Segons les autores, “la cooperació és la propietat essencial de la vida.” Des de les formes de vida més simples fins a les organitzacions humanes més complexes, la cooperació sempre ha estat el motor de la supervivència i el progrés. Aquesta veritat biològica i social desafia directament les narratives competitives i individualistes que dominen els sistemes polítics contemporanis.

Al cor de la seva argumentació hi ha la idea que una bona governança requereix sensibilitat emocional. Les autores afirmen que, sense una comprensió profunda de les pròpies emocions i les dels altres, l’exercici del poder esdevé desconnectat i, en molts casos, injust. Les líders que ignoren les realitats emocionals de les seves comunitats corren el risc de crear polítiques que no aborden les necessitats reals. L’empatia, llavors, es converteix en la pedra angular d’un lideratge just. “No podem esperar que ningú governi adequadament,” escriuen les autores, “si no té sensibilitat emocional, perquè aquesta insensibilitat es tradueix en decisions que augmenten el patiment.”

Aquestes idees tenen implicacions profundes per a la governança participativa. Un sistema polític que abraça la cooperació en lloc de la competició fomenta vincles comunitaris més forts i processos de presa de decisions més inclusius. El llibre reclama espais de diàleg on es valorin i s’escoltin perspectives diverses. Per contra, quan el diàleg és absent o superficial, la desconfiança i la divisió creixen.

Una altra crítica poderosa que fan les autores és contra el mite de l’amor romàntic com un constructe aïllat i idealitzat. Argumenten que la nostra cultura sovint confina l’amor a l’esfera privada, presentant-lo com alguna cosa reservada a la família i les relacions íntimes. Aquesta narrativa pot ser limitant. El llibre ens convida a expandir la nostra comprensió de l’amor com una pràctica col·lectiva arrelada en la cura mútua, la solidaritat i el compromís amb el bé comú. L’“amor polític” no és sentimentalitat; és una força activa que fomenta la confiança, la resiliència i la justícia dins de les comunitats. Imaginem polítiques públiques modelades per l’amor en el seu sentit més ampli: polítiques que prioritzin la cura, l’habitatge, l’educació i el benestar per sobre del benefici o les dinàmiques de poder.

Un element clau d’aquesta discussió és el paper de la perspectiva de gènere i les estructures patriarcals que històricament han descartat la cura i les emocions com a “femenines” i, per tant, menys importants. El patriarcat no només dicta l’exclusió de les emocions del discurs polític, sinó que també reforça jerarquies que minimitzen les dones i qualsevol persona associada amb rols de cura. Les autores emfatitzen que abraçar les emocions en política no es tracta simplement d’humanitzar la vida pública; es tracta de desmantellar un sistema que equipara força amb dominació i cura amb debilitat. Una perspectiva de gènere ens permet veure com la intel·ligència emocional pot ser una forma de resistència, desafiant les narratives que han mantingut moltes veus als marges del poder. Reconeixent que la cura, l’empatia i la cooperació són fortaleses, podem començar a transformar la cultura política per promoure la inclusió i la igualtat.

Les autores també exploren els perills de la repressió emocional en política. Quan les emocions s’exclouen del discurs polític, el resultat sovint és la perpetuació de normes patriarcals que descarten la compassió i la cura com a “febleses.” Aquesta repressió de la intel·ligència emocional no només afecta la capacitat de les líders per prendre decisions justes, sinó que també aliena ciutadanes que es senten invisibilitzades i ignorades. El llibre argumenta que reconèixer les emocions no és només necessari per al benestar personal, sinó també per a la salut de les institucions democràtiques.

Un dels aspectes més inspiradors d’Amor i Política és la seva visió de la transformació col·lectiva. Les autores ens recorden que el canvi social és possible quan abracem la cooperació com una forma de força. Assenyalen moviments històrics impulsats per la solidaritat i la visió compartida, moviments que van desafiar sistemes opressius no amb força bruta, sinó amb creativitat, empatia i perseverança.

Finalment, Amor i Política ens convida a repensar la nostra aproximació al poder, els espais públics i les relacions humanes. Com gestionem els conflictes en els nostres espais compartits? Estem fomentant un diàleg obert o imposant les nostres opinions? Estem cultivant una cultura política on tothom se senti inclòs i valorat, o estem reforçant sistemes d’exclusió i control?

Aquest llibre no és només un assaig; és un manifest per a un enfocament més humà i creatiu de la política. La veritable transformació comença quan entenem que el poder no és una possessió individual, sinó una construcció col·lectiva. Si volem una societat més justa, necessitem líders i comunitats que encarnin sensibilitat, ètica i cooperació en les seves accions.

Llegir Amor i Política ens deixa amb una pregunta fonamental: I si l’acte revolucionari més gran fos cuidar?

En una època marcada per la fragmentació social i la incertesa, aquest llibre se sent com una crida urgent a reconstruir la política des d’un lloc de connexió, humanitat i esperança. Ens desafia a liderar amb empatia, fomentar la cooperació en lloc de la competició, i imaginar la política com una expressió de l’amor en acció.

* Referències 

Amor y política: la imprescindible sensibilidad de la política. Montserrat Moreno i Marimón, Genoveva Sastre Vilarrasa. Icaria, 2015. ISBN 978-84-9888-669-6.

Aquest article es basa en una xerrada presentada en un acte centrat en la memòria, la identitat i la comunitat. La presentació va explorar com els barris no són només espais físics, sinó relats vius configurats per les persones que els habiten.

Els barris funcionen com palimpsests: espais on cada generació deixa una capa, una empremta, un record. Però… què és un palimpsest? És un document que s’ha reescrit diverses vegades, deixant visibles els rastres de les inscripcions anteriors. De la mateixa manera, els barris són manuscrits vius construïts amb històries del passat i del present que se superposen.

El relat d’un barri cobra vida a través de les persones—la seva diversitat, les seves històries i els seus records compartits que transformen els llocs en escenaris plens de significat.

Records que defineixen els espais

El significat d’un espai sovint va més enllà de les seves característiques físiques. Pot ser una plaça plena de converses, una botiga de tota la vida amb dècades d’història o un carreró tranquil recorregut innombrables vegades. Aquests espais evoquen records sensorials: l’olor de pa acabat de fer, el so de la mainada jugant o el repic llunyà de les campanes.

Aquests llocs es converteixen en dipòsits de memòria col·lectiva. Guarden històries, emocions i experiències que conformen la identitat de la comunitat. Al mateix temps, l’entorn construït també deixa una empremta en les persones residents. Detalls arquitectònics com façanes ornamentades, fanals de ferro forjat o arbres centenaris són fragments de la memòria material d’un barri. Quan aquests elements desapareixen, es perden capítols sencers de la història col·lectiva.

Memòria visible i memòria invisible

La identitat d’un barri es construeix a partir de les experiències compartides. És un relat col·lectiu fet de petits moments amb gran significat: la primera festa major viscuda, els jocs infantils sota un arbre familiar o les converses al portal a la fresca.

Hi ha dos tipus de memòria que defineixen una comunitat:

• La memòria visible consisteix en elements físics fàcilment recognoscibles—edificis històrics, carrers amb noms de persones rellevants i monuments que han vist passar generacions.
• La memòria invisible és més subtil, però igualment rellevant. La trobem en els somriures a la botiga del barri, la música que s’escolta durant les festes i les olors dels plats tradicionals que sorgeixen durant les trobades veïnals.

La identitat col·lectiva d’un barri es pot comparar amb una manta de patchwork, on cada veïna i veí cus una peça única amb els seus colors, textures i històries. Amb el temps, aquesta manta creix i uneix la comunitat, embolcallant-la amb la memòria compartida.

Els barris com a patrimoni viu

El patrimoni no es limita a les estructures físiques, sinó que també inclou els elements intangibles que donen forma al dia a dia. Igual que una recepta tradicional pot adaptar-se amb nous ingredients i mantenir-ne l’essència, la identitat d’un barri evoluciona mentre preserva els seus valors fonamentals.

Els espais revitalitzats—com places renovades o antics recintes industrials convertits en centres culturals o parcs—demostren que l’entorn construït pot canviar tot mantenint el vincle amb el passat. Quan aquestes transformacions es fan amb respecte i amb la implicació de la comunitat, esdevenen ponts entre la memòria i la modernitat.

El paper de la comunitat en la memòria col·lectiva

La creació d’una identitat col·lectiva és un procés col·laboratiu. Cap barri neix amb una identitat predefinida—es construeix amb el temps, gràcies a les persones que hi viuen i a les seves experiències compartides. Els esdeveniments comunitaris, les festes populars i els esforços per millorar els espais públics són fils que teixeixen el relat del barri.

Tanmateix, la preservació i transformació d’aquests espais no és responsabilitat exclusiva d’arquitectes o urbanistes. La comunitat juga un paper central a l’hora de decidir què cal preservar, què cal repensar i com es poden donar nous significats als espais compartits. Aquest procés participatiu reforça els vincles socials i enforteix la memòria col·lectiva de la comunitat.

Algunes preguntes clau per guiar aquesta reflexió podrien ser:

• Quins llocs del barri es consideren irrenunciables?
• Quins espais tenen potencial per explicar noves històries si es restauren o revitalitzen?
• Quines narracions s’han de transmetre a les futures generacions?

Cada decisió—ja sigui individual o col·lectiva—contribueix a la memòria futura del barri.

Enfortir les arrels comunitàries a través de la memòria

Un barri pot veure’s com un manuscrit viu on les generacions passades han escrit la seva història i on les persones que hi viuen avui continuen afegint nous capítols.

La resiliència d’una comunitat depèn de la fortalesa de les seves arrels—la seva memòria col·lectiva. Unes arrels profundes i ben cuidades creen una base per a barris vius i inclusius. La protecció dels espais, la celebració de les tradicions i el foment dels vincles socials reforcen el sentiment de pertinença i la identitat col·lectiva.

La memòria i la identitat col·lectives són com les arrels d’un arbre. Potser no es veuen, però sostenen tot el que hi ha a la superfície. Com més fortes i cuidades són aquestes arrels, més resilient és la comunitat.

Preservar i donar forma al relat d’un barri no és només una pràctica de conservació patrimonial—és una inversió en el teixit social del present i un regal per a les generacions futures.

* Referències 

• Amin Maalouf (2001), In the Name of Identity: Violence and the Need to Belong, Arcade Publishing
• Foto: Konstantina Chrysostomou

El segle XXI es caracteritza per avenços tecnològics accelerats, transformacions socials profundes i una complexitat geopolítica creixent. En aquest context, els principis d’ètica i bon govern no són només ideals abstractes; són l’estructura que sustenta les democràcies funcionals i les societats resilients. Aquest enfocament crític va ser el centre de la cerimònia de clausura institucional de la Capital Europea de la Democràcia, on un grup d’experts va explorar com els marcs ètics i els models de governança donen forma al present i al futur dels sistemes democràtics.

Ètica: La brúixola moral del progrés

Sovint es considera que l’ètica és un àmbit abstracte reservat a filòsofs i teòrics morals. Tanmateix, com va destacar Begoña Román, presidenta del Comitè d’Ètica dels Serveis Socials de Catalunya, l’ètica és profundament pragmàtica. “L’ètica no tracta d’una perfecció abstracta, sinó de crear les condicions per viure bé junts”, va afirmar. En un món on les institucions sovint pateixen erosió de la confiança pública, l’ètica proporciona un marc per reconstruir les connexions entre governs, organitzacions i ciutadania.

Román va subratllar que la governança ètica no tracta de neutralitat o imparcialitat, sinó de reconèixer els valors i compromisos compartits que uneixen les societats. “Sovint confonem imparcialitat amb neutralitat”, va comentar. “La veritable imparcialitat implica el coratge de defensar el correcte, fins i tot quan és incòmode”. Aquest enfocament destaca que la governança ètica no és passiva; dona forma activament a les estructures dins de les quals es prenen decisions, assegurant que s’alineïn amb la justícia, l’equitat i el bé comú.

Bon govern: Un requisit per a la confiança

La democràcia prospera gràcies a la confiança. No obstant això, com va destacar David Velázquez, exjutge i expert en compliance, aquesta confiança és fràgil i s’ha de guanyar mitjançant una governança transparent, responsable i inclusiva. “La integritat pública i privada no poden existir en compartiments separats”, va afirmar Velázquez. Va assenyalar l’evolució dels marcs de governança de la Unió Europea, com les directives sobre contractació pública i protecció de denunciants, que busquen estandarditzar la transparència i l’equitat entre els estats membres.

La necessitat de bon govern és encara més urgent en una era d’interdependència global. Velázquez va emfasitzar els reptes d’harmonitzar les regulacions a través de fronteres, subratllant que una governança inconsistent crea vulnerabilitats que són explotades per la corrupció i els actors de mala fe. Va destacar la importància de les associacions públic-privades basades en compromisos ètics: “La integritat no és opcional; és el fonament d’una cooperació sostenible”.

El bon govern també requereix que les institucions siguin adaptables. Com va assenyalar Román: “Vivim en una època d’acceleració i volatilitat. Les institucions han de ser estables, però prou flexibles per respondre als canvis ràpids sense perdre l’orientació ètica”. Aquest doble mandat—estabilitat i adaptabilitat—reflecteix les complexes demandes de la governança en un món cada cop més modelat per crisis com el canvi climàtic i la desigualtat social.

Implicacions per als urbanistes i arquitectes socials

Per als urbanistes i arquitectes socials, els principis d’ètica i bon govern ressonen profundament. Les ciutats no són merament espais físics; són escenaris on convergeixen poder, polítiques i participació. Les decisions sobre disseny i desenvolupament urbà tenen profundes implicacions per a la democràcia, l’equitat i la inclusió.

En essència, l’urbanisme ètic ens desafia a preguntar-nos: per a qui són les ciutats? Quines veus es prioritzen en els processos de planificació i disseny? Les respostes a aquestes preguntes revelen el teixit moral dels nostres entorns urbans. El disseny inclusiu no és només una elecció tècnica; és un imperatiu democràtic. Els espais públics, l’habitatge, el transport i la infraestructura verda han de dissenyar-se per reflectir i servir a comunitats diverses.

Per exemple, el disseny d’habitatges públics no s’ha de limitar a satisfer la necessitat de refugi; també ha de promoure la dignitat i la cohesió social. Els parcs i les places públiques no només han de ser estèticament agradables, sinó també accessibles i acollidors per als grups marginats. Aquestes decisions, encara que aparentment mundanes, tenen efectes en cadena sobre com es viu la democràcia en la vida quotidiana.

A més, com a urbanistes, hem d’afrontar les dinàmiques de poder que estan integrades en la nostra feina. El desenvolupament urbà sovint intersecta amb qüestions de desplaçament, gentrificació i justícia ambiental. El bon govern en l’urbanisme requereix transparència en la presa de decisions, una participació comunitària significativa i mecanismes de rendició de comptes per prevenir danys.

Les interseccions d’ètica, governança i democràcia

La intersecció d’ètica i governança és potser més visible en com abordem les desigualtats sistèmiques. Com va observar Román: “La veritable prova de la governança és com serveix a aquells que tenen menys poder”. Les democràcies no s’avaluen per com atenen la majoria, sinó per com protegeixen els drets i la dignitat de les minories, els grups marginats i les generacions futures.

Velázquez va afegir una altra dimensió a aquesta conversa, emfasitzant el paper dels mecanismes de compliance en la implementació d’una governança ètica. “La governança no tracta només de normes; tracta de crear sistemes que permetin la rendició de comptes”, va afirmar. Va assenyalar les proteccions als denunciants com un exemple de com la governança pot apoderar els individus per desafiar la corrupció i les males pràctiques, enfortint així les institucions democràtiques.

Una crida a l’acció

L’ètica i el bon govern no són ideals abstractes: són marcs accionables que influeixen en tots els aspectes de la societat, des de la formulació de polítiques fins a la planificació urbana. Per a aquells que donem forma a l’entorn construït, aquests principis ens recorden que la nostra feina és profundament política. Les decisions que prenem sobre l’ús del sòl, la zonificació i la infraestructura són decisions sobre qui té poder, qui té accés i qui pertany.

La cerimònia de clausura de la Capital Europea de la Democràcia va concloure amb una reflexió que encapsula aquest ethos: “L’ètica ha de triomfar, perquè és el fonament del bon govern i la promesa d’una societat justa”. En el segle XXI, els desafiaments que afrontem—crisis climàtiques, fragmentació social i disrupció tecnològica—demanden no només solucions tècniques, sinó també claredat moral.

Com a arquitectes, urbanistes i ciutadans, estem cridats a contribuir a un projecte compartit: construir comunitats on la democràcia no sigui només un sistema de governança, sinó una realitat viscuda. Per assolir-ho, hem de prioritzar l’ètica i el bon govern, reconeixent que no són fins en si mateixos, sinó mitjans per a un futur on tothom pugui prosperar.

• “Una part d’allò que ha caracteritzat la vida a les ciutats europees ha tingut lloc als seus espais públics oberts. L’espai públic no ha estat l’espai en negatiu dels habitatges, sinó l’espai en positiu de la ciutat. L’espai públic ha aparegut, s’ha creat per ser el lloc de l’assemblea, del mercat, de la festa, de la justícia, del teatre, del treball, del joc, de la trobada, de la conversa, de la religió, del carnaval, de la música…” – Jan Gehl

L’espai públic, com assenyala Jan Gehl, ha estat el teló de fons d’una vida urbana rica i diversa al llarg dels segles. Ha estat un lloc on la comunitat es reuneix, celebra i esdevé part de la història ciutadana. En aquesta oda a l’espai públic, explorarem la importància de l’ús d’aquest espai per a les celebracions i festes, amb un focus particular en com aquests esdeveniments configuren l’espai públic i el transformen en una plataforma viva per a la cultura, la diversitat i la identitat col·lectiva.

L’espai públic és més que una infraestructura urbana; és un lloc on la vida pren forma i on es comparteixen experiències. Les festes a l’espai públic enriqueixen la ciutat i donen vida a l’imaginari col·lectiu. Aquestes celebracions no només configuren l’espai físic sinó que també el doten d’un significat nou, utilitzant les oportunitats que aquest proporciona.

Els esdeveniments realitzats a l’espai públic esdevenen veritables manifestacions de reunió i comunitat. Allà, persones de tots els racons de la ciutat conflueixen, convertint desconeguts en amics en aquest ambient festiu i de celebració. Aquesta trobada promou la cohesió comunitària i fomenta la interacció social, ja que els participants comparteixen una sensació d’unió i pertinença a un espai comú. Les festes a l’espai públic no només són esdeveniments aïllats, sinó que esdevenen punts de trobada i connexió entre veïns i visitants, teixint una xarxa comunitària que uneix persones de diferents procedències.

A més d’això, aquests esdeveniments també actuen com a vehicles de cultura i tradició. Moltes festes celebrades a l’espai públic estan intrínsecament lligades a la cultura i les tradicions locals. Des de les actuacions musicals fins als vestits tradicionals i els rituals específics, aquestes celebracions ajuden a preservar i transmetre el ric patrimoni cultural de la comunitat. Mitjançant la música, la dansa, les representacions i altres elements culturals, es destaca la identitat i l’arrelament de la comunitat en les seves arrels culturals, permetent que aquestes tradicions continuïn vives i prosperin a través de les generacions.

La diversitat i la inclusió també són valors fonamentals que es posen de manifest a les festes a l’espai públic. Aquestes celebracions ofereixen una oportunitat per a persones de tota mena, independentment de la seva procedència ètnica, religió, classe social o altres característiques, per celebrar juntes. L’espai públic esdevé un lloc on les diferències es dilueixen i la gent es reuneix per gaudir d’un ambient de celebració sense prejudicis ni barreres. Aquesta dimensió d’inclusió i diversitat fomenta una comprensió més profunda i respectuosa de les diferents cultures i fomenta la coexistència pacífica i l’acceptació de la pluralitat dins de la societat.

Exemples de festivitats a l’espai públic. 

Carnestoltes a Brasil

L’espai públic esdevé crucial per les festes de Carnaval a Brasil, ja que és l’escenari principal on aquesta celebració cobra vida i transcendència. El Carnaval és una manifestació cultural rica i arrelada a la història del país, i les seves arrels es troben en l’època colonial i la interacció entre les cultures indígenes, africanes i europees. En aquest sentit, l’espai públic es converteix en l’àrea d’expressió màxima d’aquesta diversitat cultural i religiosa.

L’autora Emanuelle Kierulff, explora com les diferents escoles de samba ocupen i defineixen els espais públics a través de les seves desfilades i festes, configurant així l’espai urbà i territorial dels diferents barris. Les desfilades de les escoles de samba esdevenen veritables espectacles públics que fan servir les principals vies de les ciutats, posant en valor i reivindicant aquests espais com llocs de manifestació cultural. A més, les festes de Carnestoltes a les places i carrers són l’escenari on els habitants de la ciutat poden participar i experimentar aquesta expressió cultural com a actors directes.

En aquest sentit, l’espai públic no només és un mer teló de fons per a les festes de Carnaval, sinó que esdevé un protagonista actiu que conforma la identitat cultural de les comunitats locals. Aquesta transformació de l’espai públic en un lloc de celebració, trobada i manifestació cultural és fonamental per a la continuïtat i l’evolució d’aquesta important festa brasilera, i destaca la importància de l’espai públic com a escenari i mediador cultural en les festes de tot el món.

Falles a València

Les Falles de València són una celebració icònica i emblemàtica que posa de manifest la importància de l’espai públic en la vida i la cultura de la ciutat. Aquesta festivitat, amb els seus monuments artístics efímers i espectacles pirotècnics, es desplega a tots els racons de València i converteix l’espai públic en un escenari col·lectiu on es produeix la comunió cultural i social. Els carrers, les places i les xicotetes places esdevenen els llocs de trobada on els valencians i visitants es reuneixen per gaudir d’aquesta festa única.

La festa de les Falles, que té arrels antigues i profundes vinculacions amb la història de València, serveix com a exemple paradigmàtic de com l’espai públic esdevé un escenari d’expressió cultural i social. És aquí on es manifesten l’art, la tradició i la creativitat, ja que els artistes locals i estrangers treballen per a construir els majestuosos monuments que, al cap d’uns dies, seran cremats en una cerimònia de foc espectacular. L’espai públic valencià s’omple de vida i esdeveniments culturals durant aquesta festa, i les Falles no serien el que són sense la seva relació intrínseca amb els carrers i places de la ciutat.

Patum a Berga, Catalunya

L’espai públic exerceix un paper fonamental en la celebració de la Patum de Berga, una festa tradicional i ancestral declarada Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO. La plaça de Sant Pere i altres carrers i places de Berga esdevenen l’escenari principal on aquesta festa pren vida. Com menciona Richard Sennett, l’espai públic és l’escenari de la festa, el lloc on la comunitat es reuneix per celebrar junts les seves arrels culturals. La disposició i configuració de l’espai públic de Berga permet que les diferents “colles” o grups que participen en la Patum interpretin les seves actuacions i els balls tradicionals amb precisió i espectacularitat. L’espai públic es converteix en l’ànima de la festa, on la interacció social i la connexió amb la cultura local són possibles. Aquesta celebració és un exemple vívid de com l’espai públic pot ser una plataforma per a la preservació i la transmissió de les tradicions culturals, connectant les persones amb la seva història i les arrels del seu passat.

Holi, Índia

L’espai públic a l’Índia té una importància transcendental per a la celebració de l’Holi, el festival de colors que és una de les festes més icòniques del país. L’Holi és una commemoració que celebra la primavera i la victòria del bé sobre el mal. Els carrers i places de ciutats i pobles es converteixen en l’escenari principal d’aquesta festa, on la gent es reuneix per llençar pols de colors vibrants, ballar, cantar i compartir alegria.

L’espai públic esdevé un lloc d’encontre i un punt focal per a la comunitat durant l’Holi, on les diferències socials i econòmiques s’esvaeixen, i les persones de totes les procedències poden participar en la celebració. Aquest esdeveniment festiu fomenta la cohesió comunitària i ofereix l’oportunitat de promoure la cultura i les tradicions pròpies de l’Índia, contribuint a la seva continuïtat i enriquiment.

L’ús de l’espai públic durant l’Holi reflecteix l’arrelament profund d’aquesta festa a la vida quotidiana de la gent d’Índia. A més, l’espai públic esdevé un testimoni de la diversitat i la inclusió que caracteritzen aquesta celebració, ja que persones de diferents procedències es reuneixen per gaudir d’una festa que celebra la vida, la fertilitat i la unitat. És en l’espai públic d’Índia que l’Holi cobra tota la seva esplendor i esdevé una manifestació vivent de la cultura i la identitat d’aquest país.

Les qualitats de l’espai public

Així que un bon espai públic per acollir festivitats o celebracions arreu del món ha de complir diversos requisits importants. A continuació, esmentem els elements clau necessaris:

• Amplitud i Accessibilitat: L’espai ha de ser ampli per acomodar les festes, i ha de ser accessible per a les persones amb mobilitat reduïda i disposar de vies d’accés i sortida clares per a l’emergència.
• Plataformes o Escenaris: Sovint es necessiten plataformes o escenaris temporals perquè els participants puguin realitzar les seves actuacions.
• Il·luminació Adequada: Si l’esdeveniment té lloc de nit, és essencial que l’espai disposi d’il·luminació adequada per garantir la seguretat i la visibilitat.
• Punts d’Informació i Ajuda: Establir punts d’informació i ajuda amb personal qualificat i orientat a atendre situacions d’emergència o per a aquelles persones que puguin sentir-se insegures. Aquests punts poden proporcionar informació sobre com navegar l’esdeveniment amb seguretat i ser lloc de recollida d’informes d’incidents.
• Àrees per als Espectadors: És necessari que l’espai públic disposi d’àrees habilitades perquè els espectadors puguin observar les actuacions de manera segura, sense interferir amb els participants.
• Serveis Bàsics: Cal que hi hagi serveis bàsics com lavabos públics, punts d’aigua i serveis d’emergència (com personal mèdic i personal de seguretat) disponibles per a tots els participants.
• Disseny Segur: L’espai ha de ser dissenyat per garantir la seguretat dels participants i els espectadors. Això pot incloure barreres de seguretat, senyals i accessos controlats.
• Neteja i Recollida de Residus: Les autoritats han de coordinar serveis de neteja i recollida de residus per garantir que l’espai públic roman net i segur durant i després de l’esdeveniment.
• Accessibilitat al Transport Públic: Un bon espai públic hauria de ser accessible fàcilment mitjançant transport públic per afavorir la participació de persones de fora de la zona.

Les festes a l’espai públic són testimonis vius de la cultura, la tradició i la diversitat. Aquests esdeveniments no només configuren l’espai físic sinó que el converteixen en una plataforma per a la cohesió comunitària i la inclusió. Celebracions com el Carnaval de Rio, les Falles de València, la Patum de Berga i l’Holi a l’Índia demostren com l’espai públic pot ser un lloc de trobada i celebració on la diversitat és celebrada. Aquestes festes fan que l’espai públic sigui viu, canviant i essencial per a la vida ciutadana, i recorden a tothom que els carrers no només són per a la circulació, sinó per a la comunitat i la cultura.

* Referències

• Ferri, L. (2007). Las Fallas de Valencia. Un análisis desde la perspectiva urbana. Cuadernos de estudios urbanos y regionales, 8(19), 97-118.

• Porcar, A. M. (2014). Las Fallas de Valencia y el patrimonio cultural. Apuntes desde la antropología urbana. Revista d’etnologia de Catalunya, (39), 26-35.

• Richard Sennett, “The Uses of Disorder: Personal Identity and City Life.”
• Patum de Berga, “Declaració de la Patum com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO.”

La democràcia sovint es redueix a l’acte de votar: escollir representants per parlar en nom de la ciutadania i esperar fins al següent cicle electoral per fer sentir la nostra veu novament. No obstant això, la democràcia, en la seva forma més autèntica, ha d’anar molt més enllà de les urnes. Requereix la participació activa de la ciutadania en els processos de presa de decisions i ha d’estar arrelada a les experiències quotidianes i les lluites del poble. Els moviments socials, en particular, han jugat històricament un paper vital en l’expansió del procés democràtic, assegurant que aquest romangui viu, dinàmic i inclusiu.

Recentment, vaig tenir l’oportunitat d’assistir a la Biennal de Pensament a Barcelona, on vaig escoltar discussions profundes sobre la importància de protegir la democràcia i el paper que la democràcia participativa té en aquest esforç. Ponents com Donatella Della Porta, Amador Fernández-Savater i Claudia Delso Carreira van oferir valuoses reflexions sobre com podem enfortir els processos democràtics fomentant una major implicació ciutadana i l’acció col·lectiva. Les seves reflexions van reforçar la idea que la democràcia participativa no és només un concepte teòric, sinó una necessitat pràctica davant les creixents amenaces als sistemes democràtics arreu del món.

Els límits de la Democràcia Representativa

La democràcia representativa, tot i ser un pilar essencial de la governança moderna, sovint és insuficient per abordar les complexitats i desigualtats que existeixen dins la societat. Les eleccions poden desconnectar-se fàcilment de les realitats dels grups marginats—sigui per raons de gènere, classe, raça o orientació sexual. Els moviments socials, per contra, porten aquestes veus marginades al centre de l’atenció. Com va assenyalar un ponent, “Hi ha moltes dinàmiques de poder que humiliaven certs cossos”, destacant com l’opressió sistèmica apunta a grups particulars. Les estructures democràtiques tradicionals poden passar per alt aquests problemes, però els moviments socials creen espais on les persones silenciades poden ser escoltades.

La democràcia participativa ofereix un marc per transformar aquestes frustracions en acció. No es tracta només de votar un cop cada pocs anys, sinó d’implicar-se directament amb els temes que més preocupen a la gent. Es tracta de diàleg, resolució col·lectiva de problemes i la formació d’aliances entre sectors diversos de la societat. Aquest procés de “crear una identitat i formar aliances amb persones diferents de tu” reflecteix un compromís democràtic més profund—un que permet el desenvolupament d’una societat més inclusiva.

El paper dels moviments socials en l’expansió de la democràcia

Els moviments socials sempre han estat al cor de la transformació democràtica. Des dels drets laborals fins al sufragi femení, des dels drets civils fins a la justícia ambiental, els moviments neixen de la necessitat d’abordar les injustícies i impulsar el canvi. Aquests moviments fan molt més que exigir reformes; desafien les estructures mateixes que perpetuen la desigualtat i ofereixen visions alternatives de governança i comunitat.

En els últims anys, moviments com el Sindicat de Llogateres i iniciatives de base a tot el món han demostrat el poder de l’acció col·lectiva. Un exemple significatiu prové de Bolívia, on un museu impulsat per la comunitat desafia les narratives colonials implicant comunitats indígenes com a coautores de les exposicions del museu. Aquest enfocament participatiu trenca les dinàmiques de poder tradicionals i transforma la manera com es produeix i es comparteix el coneixement. Com va assenyalar un observador, “Hem d’aprendre a escoltar amb respecte, observar i canviar les pràctiques establertes que perpetuen la dominació.”

Empenent més enllà dels límits establerts de la democràcia representativa, els moviments socials ens recorden que la democràcia no és estàtica. Ha de ser treballada i protegida constantment. Aquests moviments tenen el potencial de reconfigurar els espais públics, crear institucions més equitatives i implicar la ciutadania de maneres significatives. Actuen com a incubadores vitals per a la innovació democràtica i sotmeten el poder a control quan les estructures polítiques tradicionals fracassen.

La Democràcia Participativa com a Antídot contra el Sistema Impulsat pel Mercat

Un dels principals reptes que enfronta la democràcia avui dia és la creixent influència de les forces neoliberals de mercat que prioritzen el benefici per sobre de les persones. El domini del sistema de mercat s’ha infiltrat en tots els aspectes de la vida, incloses les institucions democràtiques, convertint la ciutadania en consumidora en lloc de participants actives. En resposta, els moviments socials i la democràcia participativa ofereixen una via per recuperar l’espai públic del control de la lògica de mercat.

Com va assenyalar un altre comentarista, vivim en un temps en què “la vida de mercat fomenta el comportament egoista,” però la nostra mateixa naturalesa com a éssers humans es basa en la cooperació. La democràcia participativa, quan es practica plenament, reuneix les persones en un espai compartit on la cooperació, no la competència, es converteix en el principi rector.

En aquest sentit, la democràcia no és només una eina de governança, sinó un espai per construir comunitat i solidaritat. Proporciona una alternativa a la noció neoliberal de l’individualisme, posant l’accent en el benestar col·lectiu. La idea que “les nostres cèl·lules estan dissenyades per cooperar” desafia la creença que la democràcia ha d’estar estructurada al voltant de la competència i les lluites pel poder. La democràcia participativa exigeix inclusivitat, deliberació i responsabilitat compartida pel bé comú.

Protegir la Democràcia davant les Polítiques Reactives

L’augment de moviments d’extrema dreta i de líders populistes a tot el món representa una amenaça significativa per a la democràcia. Aquestes forces reactives sovint apel·len a les pors de la gent, manipulant-les amb desinformació i xenofòbia. Els moviments socials, però, poden actuar com una força contrària promovent un diàleg informat i empàtic. El creixement de moviments que desafien el domini corporatiu en l’educació, la salut i l’habitatge demostra que la ciutadania no està disposada a acceptar passivament aquestes amenaces al seu benestar.

Però perquè aquests moviments siguin efectius, han d’anar més enllà de la mera crítica al sistema. La crítica és important, però com assenyala un acadèmic, “La crítica és una manera de no voler que res canviï.” En lloc de limitar-se a assenyalar el que no funciona, els moviments han de centrar-se en construir alguna cosa millor—creant espais on les persones puguin imaginar i construir nous futurs.

És crucial que els moviments socials continuïn ampliant el significat de la democràcia més enllà de les seves limitacions institucionals. La democràcia no s’hauria de limitar a votar un cop cada pocs anys ni a les decisions d’uns pocs càrrecs electes. La veritable democràcia requereix un compromís continu i la protecció d’espais on la ciutadania pugui col·laborar, desafiar el poder i treballar pel bé comú.

El Futur de la Democràcia: Construir un Projecte Col·lectiu

Els reptes que enfronta la democràcia avui dia són immensos, però també ho són les oportunitats. A mesura que els moviments socials de tot el món continuen mobilitzant-se, mostren que la democràcia pot ser més que un conjunt de procediments o institucions—pot ser un procés vibrant i participatiu arrelat a la vida quotidiana de la ciutadania.

Aprofitant les lliçons dels moviments passats i presents, hem de continuar ampliant l’abast de la democràcia, assegurant-nos que esdevingui més inclusiva, equitativa i receptiva a les necessitats de tothom. Com va dir un ponent, “La transformació no és només sobre els continguts, sinó sobre les maneres de fer les coses.” Hem de repensar com practiquem la democràcia, i això comença per abraçar mètodes participatius que capacitin la ciutadania per assumir un paper actiu en la configuració del món que l’envolta.

En conclusió, protegir la democràcia requereix molt més que salvaguardar eleccions o institucions polítiques—demana fomentar una cultura de participació, on veus diverses puguin reunir-se, compartir les seves històries i construir noves formes de solidaritat. Els moviments socials seguiran sent el motor d’aquesta transformació, i a través d’ells, podem construir una democràcia que realment funcioni per a tothom.

Cites:

• “La cooperació no és només una eina de resistència, sinó una part fonamental de la nostra naturalesa humana; és així com hem superat l’adversitat al llarg del temps.”
• “La transformació no és només sobre els continguts, sinó sobre les maneres de fer les coses.”
• “Hem d’aprendre a escoltar amb respecte, observar i canviar les pràctiques establertes que perpetuen la dominació.”
• “La crítica és una manera de no voler que res canviï. El veritable repte és construir espais on puguem imaginar i crear futurs millors.”
• “La vida de mercat fomenta l’egoisme, però la nostra naturalesa humana està dissenyada per a la cooperació.”

En un món on la democràcia s’enfronta a amenaces constants, els moviments socials i la democràcia participativa continuen sent vitals per mantenir-la viva i significativa.

En un món marcat per un canvi constant, on les línies entre la migració i l’arrelament es difuminen, i on la intersecció d’identitats teixeix un complex tapís, ens trobem en un temps d’harmonització i dissonància. Som, com Amin Maalouf suggereix, totes les persones en certa manera migrants, navegant en un univers que guarda poc semblant amb el lloc del nostre naixement. Les nostres identitats, abans sòlides i immutables, ara són fluides i evolucionen al llarg de les nostres vides.

Com Wilhelm Reich va afirmar de manera profunda: “Piensas que los fines justifican los medios, aunque estos sean viles. Te engañas: el fin es la trayectoria con que lo alcanzas. Cada paso dado hoy es tu dicha del mañana. Ningún objetivo verdaderamente grande podrá ser alcanzado por medios viles -tienes la prueba de que así ha sucedido en todas las revoluciones sociales. La vileza o inhumanidad de una trayectoria dada te convierte en vil e inhumano, y el fin, se vuelve inalcanzable.” Les paraules de Reich subratllen la profunda connexió entre els mitjans i els fins en el viatge de la identitat. És un recordatori que el camí que triem importa tant com la destinació.

El concepte d’identitat, profundament entrellaçat amb la idea de la migració, es troba en un estat de constant flux. Som formades no només per les nostres arrels sinó pels entorns en els quals ens trobem. La identitat és una construcció que s’adapta contínuament a mesura que ens exposem a noves cultures, llengües i idees. Com Maalouf assenyala, “ser migrant ja no es limita als qui han estat obligats a deixar les seves terres natives; ara abasta una definició més àmplia. Tots hem d’aprendre noves llengües, adaptar-nos a diferents formes de parlar i interioritzar codis aliens a les nostres identitats originals.”

Aquest procés d’evolució de la identitat sovint ens deixa sentint-nos dividits, atrapats entre la terra que hem deixat i la que hem abraçat. Abraçar una nova cultura no és un acte de traïció, sinó una negociació complexa que implica navegar per una gamma d’emocions. La nova cultura pot ser una de rebuig, una resposta a la repressió, a la inseguretat o a la manca d’oportunitats. No obstant això, l’acte de deixar enrere una part de la nostra identitat, fins i tot quan es troba en circumstàncies difícils, comporta un sentiment de culpabilitat i tristesa.

No obstant això, l’essència d’una societat harmònica rau en l’acceptació de totes les identitats. Com Maya Angelou ho expressa amb eloqüència: “Totes les persones hauríem de saber que la diversitat fa un ric tapís, i hem d’entendre que tots els fils del tapís tenen igual valor, independentment del seu color.” La diversitat no es limita només a qüestions ètniques o racials, sinó que també comprèn gènere, religió, llengua, orientació sexual i més.

Els espais públics, aquells àmbits compartits on les comunitats s’interseccionen i coexisteixen, juguen un paper fonamental en fomentar la diversitat i promoure l’antiracisme. Aquests espais serveixen com a terreny comú on individus de diferents procedències, cultures i identitats es reuneixen. En els espais públics, les línies que ens separen segons l’ètnia, la raça o altres característiques comencen a esborrar-se, ja que l’experiència compartida de la coexistència pren prioritat.

Jane Jacobs, en la seva obra atemporal “La mort i la vida de les grans ciutats americanes”, emfatitza la importància de les àrees urbanes ben dissenyades. Les ciutats tenen el potencial de proporcionar alguna cosa per a tothom, però només quan es creen de manera col·laborativa. Una ciutat harmoniosa es caracteritza per l’existència de línies clares entre espais públics i privats, amb edificis orientats cap als carrers i voreres en constant activitat. Aquesta inclusió és la clau per fer que les ciutats siguin vives i habitables.

Els espais públics, ja sigui places de ciutat molt concorregudes, parcs serens o barris vibrants, ofereixen una oportunitat perquè els individus interactuïn entre ells. Aquesta interacció, sovint espontània i no escenificada, permet a les persones presenciar la diversitat dels voltants, desmuntant estereotips i prejudicis. El simple fet de compartir un espai públic fomenta un sentiment d’interconnexió, promou l’empatia, la comprensió i l’apreciació de les diferents cultures i identitats.

A més, aquests espais proporcionen una plataforma per a l’expressió d’identitats diverses. Esdeveniments culturals, festivals i trobades en espais públics celebren un ric tapís de tradicions, llengües i costums. Esdevenen un testimoni de la bellesa de la diversitat, mostrant el valor de les diferents perspectives i experiències.

En la nostra recerca per honorar la diversitat i promoure l’antiracisme, els espais públics ofereixen una àrea crítica de canvi. Angela Y. Davis ens recorda que en una societat racista, no n’hi ha prou amb no ser racista; hem de ser activament antiracistas. Això significa desafiar els prejudicis sistèmics i treballar cap a una societat més inclusiva. En aquest procés, el personal esdevé polític mentre ens enfrontem amb les ideologies que subdueixen el racisme i la repressió. El mateix disseny i l’ús dels espais públics poden bé perpetuar les desigualtats racials o bé desafiar-les.

Mitjançant la creació d’espais públics inclusius i accessibles, enviem un missatge potent que totes les persones, independentment de la seva ètnia o raça, tenen dret a existir, interactuar i prosperar a les nostres comunitats. Quan els espais públics estan dissenyats per acomodar una varietat d’expressions culturals, contribueixen a desmantellar els prejudicis sistèmics i a fomentar un entorn d’acceptació i igualtat.

“La Gran Benvinguda”, una adaptació de les paraules de Kate Morales, epitomitza l’essència dels espais públics en donar la benvinguda a persones de tots els orígens. Reconeix la seva cultura, ètnia, religió i gènere, emfatitzant que tothom és benvingut i que les seves identitats úniques són celebrades.

La idea de l’herència d’Amin Maalouf destaca el paper de la cultura en la construcció d’un sentiment de pertinença. Les persones porten la seva herència amb elles, ja sigui en forma de noms, llengües, rituals o records. Aquests emblemes portàtils del passat donen continuïtat als nous llars i serveixen com a connexió amb les arrels de cadascú.

La identitat, profundament arrelada en la memòria cultural, es manté a través d’imatges col·lectives, rituals, monuments i comunicació institucional. El concepte de Maurice Halbwachs sobre els punts fixos i les figures de la memòria subratlla la importància de l’objectivació cultural en la preservació i estabilització de la memòria cultural.

En un món que canvia ràpidament, les nostres identitats i els espais que habitem han de reflectir la riquesa de la diversitat humana. Els espais públics representen la materialització física del nostre compromís amb la diversitat, on totes les persones poden abraçar la seva identitat i trobar el seu lloc en un món que valora i celebra l’espectre complet de les experiències humanes. Com saviament va assenyalar Maya Angelou, “Si intentem entendre’ns, potser fins i tot ens fem amics”. És aquesta comprensió i acceptació, fomentada pels espais públics, la que ens portarà cap a un futur més harmònic i inclusiu.

* Referències 

• Angelou, Maya. “Wouldn’t Take Nothing for My Journey Now.” Bantam, 1993

• Jacobs, Jane. “The Death and Life of Great American Cities.” Vintage, 1992.

• Davis, Angela Y. “Freedom is a Constant Struggle.” Haymarket Books, 2016.

• Maalouf, Amin. “In the Name of Identity: Violence and the Need to Belong.” Penguin, 2001.

• Morales, Kate. “The Big Welcome,” adapted from Mycelium School (2013-2016), in “Slow Spatial Reader: Chronicles of Radical Affection,” edited by Carolyn F. Strauss, Valiz, 2021.

• Lowenthal, David. “The Past is a Foreign Country.” Cambridge University Press, 1985.

• Halbwachs, Maurice. “On Collective Memory.” University of Chicago Press, 1992.

• Wilhelm Reich, “Listen, Little Man!”, The Noonday Press, 1948

Foto: Konstantina Chrysostomou, 2016