L’espai no és neutral

L’espai no és neutral

L’ESPAI no és neutral.

L’espai no és NEUTRAL. 

L’espai NO és neutral.

Beirut, Mostar, Nicòsia, Jerusalem, Belfast

A cada ciutat d’aquests, els agents urbans van subestimar les creixents tensions interètniques fins que va ser tan tard que la violencia es va estendre i va provocar una segregació física. Tot i que les parets, les tanques i les terres de ningú que van resultar eren generalment dissenyades per ser temporals, tenen un poder de permanència considerable, cosa que obliga les persones separades a enfrontar-se a la vida “assetjada”. Fins i tot després que el món polític hagi aconseguit la pau, els i les ciutadanes lluiten amb pèrdues que són més que indemnitzables. Entre el camí cap a la divisió urbana, es trenca un contracte social entre el govern municipal i les persones. 

Les ciutats dividides actuen com un far d’alerta per a totes les ciutats en què la rivalitat intercomunal amenaça el funcionament i la seguretat urbans normals. Totes les ciutats contenen línies de falla o fronteres ètiques que donen forma a barris “bons” i “dolents” i donen sentit local a “l’altra banda de les vies”.

Aquestes cinc ciutats estan lligades per episodis de desenvolupament similars amb seqüències i patrons semblants. Els esdeveniments que van empènyer Belfast, Beirut, Jerusalem, Mostar i Nicòsia a superar el llindar de l’apartheid ètnic tenen molt en comú. No totes les fases es troben a cada ciutat, però poden ser indicadors fiables considerables d’una propensió a la segregació física per a societats ètnicament diverses en situació d’estrès mentre es troben en una transició social important:

  1. Politització de l’etnicitat: fusió de la identitat política i ètnica a gran escala.
  2. Agrupació: si s’augmenten les pressions,  les membres d’una comunitat urbana amenaçada poden buscar agrupacions més petites i més homogènies ètnicament per protegir-se. 
  3. Ampliació política: les ciutats dividides funcionen en part com a emblemes de lluites polítiques més grans en què els habitants de l’enclavament individual estan allistats per lliurar batalles que no serveixen directament als seus interessos personals.
  4. Gravació de la frontera: una vegada que les comunitats ètniques amenaçades s’han retirat a grups homogenis i el terreny urbà s’ha convertit en territori polític, queda per traçar formalment les línies de batalla.
  5. Concretització: la transformació d’aquests límits inscrits, de permeables a impermeables que separen els grups, és un procés que es basa en un disseny i una execució intencionada. En general, pretenien ser temporals en previsió d’intervencions diplomàtiques, tot i que acaben existint durant dècades.
  6. Consolidació: una vegada que els límits ètics s’han gravat i concretat a l’entorn urbà, el clima polític determina si les autoritats municipals augmentaran o contrarestaran el procés de divisió.
  7. Unificar, però no integrar: a causa de les pesades ineficiències de la segregació física en un entorn dissenyat per a la cooperació, les particions urbanes poques vegades són sostenibles. Tot i que les barreres físiques es poden enderrocar fàcilment, les cicatrius socials i físiques que queden no desapareixen amb facilitat. El residu psicològic de llargs períodes de violència i intimidació generalment impedeix que les persones que viuen el període de divisió, ocupin zones antigament prohibides.

La típica ciutat dividida continua dividida mentre es mantinguin les inseguretats que van conduir a la violència intergrupal. Tot i que les particions físiques generen nous problemes i intensifiquen les rivalitats interètniques per si mateixes, la seva eliminació és necessària però no suficient per a la creació de condicions més favorables i equitatives en el marc urbà.

* Referències 

  • J. Calame, E. Charlesworth, (2009) Divided cities, University of Pennsylvania Press
  • A. Oz, (1994) Israel, Palestine and Peace: Essays on a Paradoxical Situation
  • CCCB (2005) Breaking the wall: the social responsability of Palestinian and Israeli Academics and Intellectuals at Times of Violent conflict: An introspective Search
  • K. Chrysostomou (2013) Διακοινοτικές σχέσεις σε διαιρεμένες πόλεις: Η περίπτωση της Λευκωσίας (Relacions intercomunitàries en ciutats dividides: el cas de Nicòsia)
  • K. Chrysostomou (2016), Negotiating Cultural Identities in Post Conflict Spaces: The memorial landscapes of Nicosia

  • Fotos: Konstantina Chrysostomou, No man’s land in Cyprus

Paraules de:

Konstantina Chrysostomou

Data de publicació:

12/05/2021

Escrit originalment en:

anglès

Tags:

Vida quotidiana / Espai públic

Share on facebook
Share on google
Share on twitter
Share on linkedin

Carrer Corona

Carrer Corona

El carrer Corona s’ha fet estret. Ara, des de l’entradeta de casa, al número 21, sentim els pardalets a qualsevol hora del dia, veiem les veïnes trastejar a les finestres, i dóna un sol espectacular. Que segur que abans també donava, però no sabiem el seu horari de visita.

Estos dies l’hem arreglada, l’entradeta. Hem posat els nostres noms cal·ligrafiats a la bústia. Hem instal·lat una lleixa de castanyer, pulida i envernissada. És xicoteta, no fa ni dos pams de llarg, i està feta amb la fusta d’una antiga artesa de salar de vés a saber on. A la lleixa es recolza un test amb una heura ressuscitada, i hi penja un fanalet de vidre bufat, sostingut amb una xarxa de corda teixida amb molt d’ofici.

Eixim a l’entradeta a fer el cafè. Alhora, la veïna d’unes portes més enllà, la número 15, agrana primer i arruixa després la vorera de davant de sa casa, com per fer net després que tothom hagués marxat al tall a guanyar-se les garrofes. En realitat ningú no ha marxat de casa.

Com que el carrer s’ha encollit i estem més a prop, la conversa es fila més ràpid, i en un moment Adela ens està contant a nosaltres i a Miquel (asomat a la finestra del primer pis del 14), que quan ella era fadrina, el carrer també era així, petitó. I els veïns i veïnes el tancaven als cotxes per sopar juntes o per eixir a la fresca els vespres de bon oratge.

Miquel somriu, i atropella el relat amb el seu propi, de tantes ganes d’explicar els records que la història d’Adela li ha despertat. Al seu poble també tancaven el carrer Corona cada diumenge. Disputaven partides de pilota a mà. Jugaven a llargues, lo menos, quatre o cinc joves per banda. Mig barri s’hi acostava a veure la partida que, quan era senyalada, omplia l’aforament: voreres, finestres i balcons atapeïts d’ulls que seguien els tantos d’extrem a extrem del carrer. Quin gust vore’l tan plenet de gent! Que aplaudia i cridava. Que reia o feia carasses, segons el joc.

Nosaltres els comentàvem que quina sort que el carrer Corona s’haja tornat a fer estret. Que no cal ni tallar-lo als cotxes per xerrar una estona qualsevol. Que la lleixa i el fanalet vénen del nord, i que quina acció de cura tan bonica i tan poc reconeguda és netejar una part de la vorera de totes. Que també tenim arrels al sud, i que ens encantaria organitzar aquí mateix una partida de llargues en quant les circumstàncies ho permeten.


* Referències

Text inspirat en els estudis de Donald Appleyard sobre l’impacte del trànsit de vehicles en la vida veïnal:

Imatge: Reproducció digital del diagrama de les connexions socials al carrer (Appleyard, 1969).  Les línies representen conexions socials, i els punts identifiquen els llocs de trobada de la gent.

Paraules de:

Arnau Boix i Pla

Data de publicació:

26/04/2020

Escrit originalment en:

català

Tags:

Vida quotidiana /  Mobilitat sostenible / Espai públic

Share on facebook
Share on google
Share on twitter
Share on linkedin

El teu dret a la finestra

El teu dret a la finestra

Perfilava el traçat amb pinzell i una concentració desmesurada. Abstreta de tot el que passarà al seu voltant -que, per altra banda, era més bé poc- i absolutament determinada a completar el propòsit de decorar les finestres de sa casa. O, per ser més precisa, de decorar la façana de sa casa des de les finestres a tot el que li arribarà el braç, el pinzell i les imprudents -si no suïcides- acrobàcies que executava en favor del màxim alcanç de la pintura.

Xica, que cauràs! Li va etzibar un vianant des de la vorera d’enfront, tot aturant-se per mirar que el seu propi crit no en fos el detonant profètic. La pintora, molt calmadament, va completar el moviment circular del seu canell, apurant la darrera sucada. Va abaixar el genoll de l’ampit i, ja amb el seu centre de gravetat fora del va, al menjador de casa, es va girar cap al viaestant.

Li agrada? Va dir l’habitant. Els blaus solquen el mur com unes crineres pentinades amb rastrell, emergeixen de tot l’ample de la llinda, i s’allunyen del perímetre de la finestra, canviant de gruix durant el traçat, i completant dos voltes i mitja en forma d’espiral. Són uns blaus forts, foscos, que amb l’absorció de la paret es flanquegen de verd marí. D’aquest degradat germinen, amb naturalitat vivificant, fulles, branques, arbres, arremolinats amb el feix de filaments del pinzell.

Els colors són bonics… però eixa no és la bona qüestió. I quina és per vosté la bona qüestió? Doncs que estàs pintant el carrer sense permís. Estic pintant ma casa. Però sóc jo qui veu el que pintes, des del carrer, tu en canvi no ho pots gaudir. Crec que ací s’equivoca, jo gaudisc pintant-ho, gaudisc pensant que els veïns i veïnes ho poden veure, i jo mateixa ho podré veure quan isca al carrer… Els dos oradors suspiren alhora, les últimes quatre paraules s’han quedat impreses en l’aire i s’hi estan uns segons, com volent ser llegides per molta més gent. Però no hi ha ningú més al carrer, i s’esfumen.

Doncs també tens raó xica, pinta lo que vullgues. La veritat és que a mí m’agrada, i si tinguérem totes les cases decorades aixina, l’espai públic seria més alegre i acollidor. Pausa. Pensant-ho bé és una iniciativa preciosa, per què no pintes la resta de cases del carrer?

La proposta que em fa m’afalaga… però eixa no és la bona qüestió. Que jo em senta amb la llibertat de pintar-lo i vosté amb la llibertat d’opinar-lo ja fa l’espai públic més alegre i acollidor. Encara diria més, el fet mateix que vosté i jo estiguem mantenint aquesta conversa fa l’espai públic.

Ara és un somriure el que es queda imprès en l’aire, un de sol, compartit, reflexiu, còmplice, revelador. Fins que el triple xiulit d’un policia el fulmina. Final del partit. El viaestant mamprèn la marxa, l’habitant la pintura.

* Referències 

Text inspirat en l’obra de Friedensreich Hundertwasser i el seu activisme pel dret a la ciutat:

Imatge: Reproducció digital de l’obra Green Town (1973-1978), de Friedensreich Hundertwasser.

Paraules de:

Arnau Boix i Pla

 

Data de publicació:

13/04/2020

Escrit originalment en:

català

Tags:

Vida quotidiana  / Espai públic 

Share on facebook
Share on google
Share on twitter
Share on linkedin

La Plaça Joan Miró​

La Plaça Joan Miró

Els criteris que han regit la definició de la plaça són fruït d’un treball col·laboratiu de proximitat realitzat per l’equip Estel* amb els tècnics i polítics municipals, el veïnat del barri i les entitats i associacions del municipi. És, de fet, la decisió conjunta de tots aquests agents el motor de la seva renovació i transformació en un espai escènic obert.

Es proposa la construcció d’unes graderies envoltant part del centre de la plaça. Això canvia la direccionalitat de l’espai, que ara pot extendre’s conceptualment i materialment cap al tram adjacent del carrer Jacint Verdaguer. La nova disposició varia l’escenari de la Dansa de la Batalla, important cita gegantera que hi té lloc per Festa Major, que es dignifica amb la renovació de l’espai, i organitza l’assistència massiva d’espectadors per augmentar-ne la comoditat i la seguretat de l’esdeveniment.

El repte d’acollir aquest esdeveniment anual no ha de minvar l’ús quotidià del veïnat de la plaça en particular ni de la ciutadania o dels visitants de Montornès en general: es tracta per tant d’un espai públic que funciona encara com una plaça urbana. La proposta però, modula la intensitat del seu ús com a espai de joc per permetre que la gaudeixin un ventall més ampli de grups d’edat. La nova plaça reforça la seva identitat amb un mural inspirat en Joan Miró que renova el vell, amb una reinterpretació dissenyada, acordada i realitzada per l’Associació local d’art Venus. La plaça recupera així el protagonisme històric perdut, consolidant-se com a extrem de l’eix cívic que la unirà amb la plaça Pau Picasso.

Els criteris que han regit la definició de la plaça són fruït d’un treball col·laboratiu de proximitat realitzat per l’equip Estel* amb els tècnics i polítics municipals, el veïnat del barri i les entitats i associacions del municipi. És, de fet, la decisió conjunta de tots aquests agents el motor de la seva renovació i transformació en un espai escènic obert.

Llegir més...

Es proposa la construcció d’unes graderies envoltant part del centre de la plaça. Això canvia la direccionalitat de l’espai, que ara pot extendre’s conceptualment i materialment cap al tram adjacent del carrer Jacint Verdaguer. La nova disposició varia l’escenari de la Dansa de la Batalla, important cita gegantera que hi té lloc per Festa Major, que es dignifica amb la renovació de l’espai, i organitza l’assistència massiva d’espectadors per augmentar-ne la comoditat i la seguretat de l’esdeveniment.

El repte d’acollir aquest esdeveniment anual no ha de minvar l’ús quotidià del veïnat de la plaça en particular ni de la ciutadania o dels visitants de Montornès en general: es tracta per tant d’un espai públic que funciona encara com una plaça urbana. La proposta però, modula la intensitat del seu ús com a espai de joc per permetre que la gaudeixin un ventall més ampli de grups d’edat. La nova plaça reforça la seva identitat amb un mural inspirat en Joan Miró que renova el vell, amb una reinterpretació dissenyada, acordada i realitzada per l’Associació local d’art Venus. La plaça recupera així el protagonisme històric perdut, consolidant-se com a extrem de l’eix cívic que la unirà amb la plaça Pau Picasso.

Ubicació

Montornès del Vallès

[16,263 habitants]

Escala

Espai públic

Tipus de projecte

Cooperació ciutadana 

Disseny d’espai públic

Duració

12  mesos [2014-2015]

Impulsores

Ajuntament de Montornès

del Vallès

 

Equip redactor

*estel  (Arnau Boix,  Mireia Peris,

Marc Deu, Ara Muñío,

Esteve Boix, Claudia Villazón)

Itziar Gonzàlez, Elena Guim,

Antoni Elvira, Carmela Torró

 

Han col·laborat

Veinat de Montornès del Vallès

Colla de Gegants de Montornès,

Associació d’Art Venus,

Veïns i veïnes de la plaça

Joan Miró, Escola Sant Sadurní,

AAVV Montornès Centre,

Centre d’Estudis de Montornès

del Vallès, Unió de Botiguers,

Bar Chucu-chucu

Presentació

Consulta el Banc de bones pràctiques

Informe

Llegir l’informe complet en  issuu

Llegir l’informe complet en  issuu

Premsa

Llegir més sobre el projecte en el

Mostra d’Arquitectura Catalana,

somMontorès

Share on facebook
Share on google
Share on twitter
Share on linkedin

Activació temporal d’espais buits


Activació temporal d’espais buits

La crisi va provocar una aturada en la manera usual fins al moment de “produir” l’espai físic de les ciutats, generant un territori amb espais buits pendents de desenvolupar (en el sentit més ampli de la paraula, i no només fent referència al desenvolupament urbanístic). Davant d’aquestes circumstàncies, es feia necessari possar en marxa estratègies i tàctiques urbanes per activar els recursos territorials dels quals disposen les ciutats.

Des d’aquesta perspectiva, la Diputació de Barcelona va plantejar un marc estable de col·laboració amb les entitats municipals per tal de recolzar-les amb estratègies, eines i propostes de gestió dels espais que havien quedat buits als municipis de la província. Davant l’existència d’aquests espais a Santa Margarida de Montbui pendents d’edificar, urbanitzar o reconvertir amb nous usos, i el neguit sobre com abordar aquest problema, el municipi va sol·licitar a la Diputació la seva col·laboració. I és en aquest marc què s’insereix el present encàrrec.

El projecte buscava identificar els espais buits al municipi per evitar la seva degradació i proposar nous usos provisionals i/o temporals, apostant per cobrir les necessitats socials locals, concretament, la d’aquelles activitats demandades per la població que no tenien resposta als equipaments municipals o espais públics existents.

Es va fer un diagnòstic col·laboratiu dels solars i parcel·les identificades amb la ciutadania i l’equip tècnic-administratiu del consistori. Algunes d’elles, a tocar del riu Anoia i amb un passat industrial present en el patrimoni construït; i d’altres, a tocar del barri del Pi, que va créixer al recer de les adoberies de la zona amb una marcada tradició d’autoorganització. A partir d’aquest diagnòstic es va plantejar un procés de revitalització de l’espai urbà a través de les sinergies que vam descobrir al territori que va consistir en la creació de protocols d’activació dels espais buits.

La crisi va provocar una aturada en la manera usual fins al moment de “produir” l’espai físic de les ciutats, generant un territori amb espais buits pendents de desenvolupar (en el sentit més ampli de la paraula, i no només fent referència al desenvolupament urbanístic). Davant d’aquestes circumstàncies, es feia necessari possar en marxa estratègies i tàctiques urbanes per activar els recursos territorials dels quals disposen les ciutats.

Llegir més...

Des d’aquesta perspectiva, la Diputació de Barcelona va plantejar un marc estable de col·laboració amb les entitats municipals per tal de recolzar-les amb estratègies, eines i propostes de gestió dels espais que havien quedat buits als municipis de la província. Davant l’existència d’aquests espais a Santa Margarida de Montbui pendents d’edificar, urbanitzar o reconvertir amb nous usos, i el neguit sobre com abordar aquest problema, el municipi va sol·licitar a la Diputació la seva col·laboració. I és en aquest marc què s’insereix el present encàrrec.

El projecte buscava identificar els espais buits al municipi per evitar la seva degradació i proposar nous usos provisionals i/o temporals, apostant per cobrir les necessitats socials locals, concretament, la d’aquelles activitats demandades per la població que no tenien resposta als equipaments municipals o espais públics existents.

Es va fer un diagnòstic col·laboratiu dels solars i parcel·les identificades amb la ciutadania i l’equip tècnic-administratiu del consistori. Algunes d’elles, a tocar del riu Anoia i amb un passat industrial present en el patrimoni construït; i d’altres, a tocar del barri del Pi, que va créixer al recer de les adoberies de la zona amb una marcada tradició d’autoorganització. A partir d’aquest diagnòstic es va plantejar un procés de revitalització de l’espai urbà a través de les sinergies que vam descobrir al territori que va consistir en la creació de protocols d’activació dels espais buits.

Ubicació

Santa Margarida de Montbui

[9825 habitants]

Escala

Municipal 

Tipus de projecte

Estratègies urbanes

Cooperació ciutadana

Duració

8 mesos [2015-2016]

Impulsores

Diputació de Barcelona

Ajuntament de Santa Margarida

de Montbui

 

Equip redactor

*estel  (Arnau Boix, Mireia Peris,

Raimon Soler, Laia Llonch)

Presentació

Veure la presentació al Prezi

Informe

Llegir l’informe complet en Issuu

Share on facebook
Share on google
Share on twitter
Share on linkedin

Pla d’actuació integral pels espais públics d’Olesa

Pla d’actuació integral pels espais públics d’Olesa

La voluntat municipal d’impulsar l’ocupació local va ser la base del plantejament d’aquest projecte juntament amb l’interès d’obtenir informació de vuit espais públics d’Olesa de Montserrat amb l’objectiu de prioritzar la seva revitalització. La diagnosi dels espais es va realitzar a partir de l’observació de l’activitat ciutadana i l’avaluació material de la seva configuració.

En acord amb les autoritats del municipi i posterior a una primera diagnosi tècnica, es van seleccionar tres espais prioritaris d’acció per a realitzar una proposta d’avantprojecte, el barri de Sant Bernat, la Plaça doctor Fleming i l’enllaç entre la Rambla i la plaça de l’Estatut. Les propostes de millora es van definir basades en els mitjans i capacitats tècniques disponibles a la Brigada Municipal, tenint en compte les incorporacions des del Pla d’Ocupació local.

Finalment, es va executar una proposta que va ser realitzada al barri de Sant Bernat, en la zona oest d’aquest, on es va renovar i millorar la vegetació de la plaça Tercio Nostra Senyora i també es van millorar els seus enllaços amb els barris adjacents.

 

Ubicació

Olesa de Montserrat

[23.779  habitants]

Escala

Municipi

Tipus de projecte

Disseny d’espai públic

Cooperació ciutadana  

Duració

6 mesos [2015]

Impulsores

Ajuntament d’Olesa de 

Montserrat

 

Equip redactor

*estel  (Arnau Boix, Mireia Peris, 

Claudia Villazon, Marta Ferrer) 

Presentació

Veure la presentació al prezi

Informe

Llegir l’informe complet en issuu

Share on facebook
Share on google
Share on twitter
Share on linkedin