Les ciutats del futur no es defineixen només pels gratacels, la innovació tecnològica o les iniciatives verdes. Es defineixen per les persones—la diversitat, la complexitat i el teixit canviant d’individus que les habitaran. Com a arquitectes socials i urbanistes, la nostra tasca no és només planificar i construir, sinó entendre profundament per a qui estem dissenyant. Aquest enteniment marca cada decisió que prenem i ens obliga a preguntar-nos: com podem crear espais que ressonin amb les experiències de vida de tothom?

Una nova demografia urbana

El paisatge demogràfic de les ciutats està canviant ràpidament. La migració, l’envelliment de la població i l’evolució dels models familiars estan transformant les comunitats urbanes. Segons les Nacions Unides, l’any 2050 gairebé el 68% de la població mundial viurà en zones urbanes, moltes d’elles empeses pel canvi climàtic, els conflictes i les oportunitats econòmiques. Francesca Tur Serra, en un recent fòrum, ho va resumir dient: “Ens dirigim cap a un món d’habitants urbans interculturals, no normatius, cercadors de salut i augmentats.” Aquests canvis exigeixen ciutats flexibles, inclusives i adaptables.

Les persones migrants aporten una gran riquesa cultural però també posen de manifest la necessitat urgent d’espais que fomentin la cohesió social. Projectes com Kitchen Square a Estocolm, on una plaça pública es va convertir en una cuina exterior per compartir àpats, exemplifiquen com el disseny pot construir ponts culturals. L’objectiu és clar: “Com podem cultivar una societat on la diferència sigui vista com una oportunitat per enriquir-nos mútuament?” es preguntava Tur Serra.

Repensar les normes

Els models familiars tradicionals i els patrons laborals estan evolucionant. Cada cop més, les ciutats acullen llars unipersonals, parelles sense fills i individus que busquen viure en models multigeneracionals o comunitaris. Això requereix nous models d’habitatge—apartaments compactes, espais de cohabitatge i barris adaptables a diversos estils de vida.

Els llocs de treball també estan canviant. El teletreball, els horaris flexibles i el nomadisme digital redefineixen com dissenyem els espais urbans. Edificis d’oficines desocupats poden convertir-se en centres comunitaris, llars d’infants o habitatge assequible. “Les ciutats han d’evolucionar per respondre a aquestes realitats no normatives,” va destacar Tur Serra.

La salut com a prioritat en el disseny

El futur habitant urbà cerca un benestar integral—físic, mental i social. La soledat, un problema creixent, requereix intervencions creatives. Iniciatives com els Chat Benches, bancs que conviden desconeguts a conversar, o parcs dissenyats per al tai-txi i l’exercici comunitari exemplifiquen com els espais públics poden combatre l’aïllament.

A més, l’envelliment de la població ens planteja repensar l’accessibilitat i el propòsit dels espais. Programes compartits on la gent gran cuida infants o gestiona espais comunitaris generen connexions intergeneracionals i ofereixen un nou sentit de comunitat.

Equilibrar tecnologia i tradició

Tot i que la tecnologia és omnipresent, ha de ser una eina al servei de les persones, no un dictador. Ciutats equipades amb tecnologia accessible i discreta poden millorar la vida diària—des d’infraestructures basades en IA fins a eines compartides. Però, com va assenyalar Tur Serra, “també necessitem espais lliures de tecnologia, on les persones es puguin reconnectar amb les tradicions i entre elles.”

L’exemple finlandès d’una illa lliure de telèfons il·lustra aquest equilibri. Els espais urbans haurien d’oferir zones hiperconnectades però també “zones de desconnexió,” on la interacció humana sigui la protagonista.

Dissenyar amb ètica i optimisme

“Les persones no només són habitants de les ciutats; són agents de canvi,” va dir Berta Segura Agulló. Aquesta reflexió subratlla la responsabilitat ètica que tenim com a urbanistes. Hem d’implicar les comunitats en la presa de decisions, reconeixent la seva experiència viscuda. Incorporar veus diverses assegura que les ciutats no només siguin funcionals, sinó també justes i inspiradores.

L’optimisme és clau. “Les ciutats necessiten optimisme,” va dir Tur Serra. Dissenyar amb una mentalitat de futur ens permet abordar els reptes actuals mentre abracem les oportunitats que vindran.

Per a qui dissenyem?

En última instància, dissenyem per a tothom: la persona migrant, el pare o mare solter, la persona gran jubilada o el nòmada digital. La nostra feina no consisteix a imposar solucions, sinó a facilitar vides, fomentar connexions i nodrir un sentit de pertinença. Avançant cap al futur, recordem les paraules de l’urbanista Jane Jacobs: “Les ciutats tenen la capacitat de proporcionar alguna cosa per a tothom, només perquè, i només quan, són creades per tothom.”

En donar forma a les ciutats del demà, hem d’escoltar, adaptar-nos i liderar amb humilitat i esperança. El futur urbà depèn no només del que construïm, sinó de com incloem, apoderem i inspirem les persones que hi viuran.

“La cooperació no és només un acte de convivència; és el motor silenciós de grans transformacions.”

Vivim en un món on la política sovint sembla desconnectada de les emocions i les relacions humanes. Les polítiques es formulen en entorns freds i calculats, on les realitats humanes són, de vegades, tractades com a xifres i estadístiques. Tanmateix, “Amor y política: La imprescindible sensibilidad de la política” de Montserrat Moreno Marimón i Genoveva Sastre Villarrasa ens recorda que els sentiments, la cura i l’empatia no són debilitats, sinó components essencials per construir societats més justes i sostenibles.

Per què hauríem de parlar d’amor en política? Les autores ens plantegen un repte: qüestionar el model polític tradicional que separa la “racionalitat” de l’“emoció.” Durant dècades, hem estat condicionades a creure que els assumptes públics s’han de gestionar sense “sentimentalismes.” Tanmateix, com assenyala el llibre, aquesta idea ignora una veritat essencial: les persones som éssers emocionals. Negar el paper de les emocions en la vida política sovint condueix a l’apatia, la injustícia i la desconnexió entre les institucions públiques i les persones a qui haurien de servir.

El llibre argumenta que l’amor i la cooperació no són qüestions privades, sinó eines col·lectives per a la transformació. Segons les autores, “la cooperació és la propietat essencial de la vida.” Des de les formes de vida més simples fins a les organitzacions humanes més complexes, la cooperació sempre ha estat el motor de la supervivència i el progrés. Aquesta veritat biològica i social desafia directament les narratives competitives i individualistes que dominen els sistemes polítics contemporanis.

Al cor de la seva argumentació hi ha la idea que una bona governança requereix sensibilitat emocional. Les autores afirmen que, sense una comprensió profunda de les pròpies emocions i les dels altres, l’exercici del poder esdevé desconnectat i, en molts casos, injust. Les líders que ignoren les realitats emocionals de les seves comunitats corren el risc de crear polítiques que no aborden les necessitats reals. L’empatia, llavors, es converteix en la pedra angular d’un lideratge just. “No podem esperar que ningú governi adequadament,” escriuen les autores, “si no té sensibilitat emocional, perquè aquesta insensibilitat es tradueix en decisions que augmenten el patiment.”

Aquestes idees tenen implicacions profundes per a la governança participativa. Un sistema polític que abraça la cooperació en lloc de la competició fomenta vincles comunitaris més forts i processos de presa de decisions més inclusius. El llibre reclama espais de diàleg on es valorin i s’escoltin perspectives diverses. Per contra, quan el diàleg és absent o superficial, la desconfiança i la divisió creixen.

Una altra crítica poderosa que fan les autores és contra el mite de l’amor romàntic com un constructe aïllat i idealitzat. Argumenten que la nostra cultura sovint confina l’amor a l’esfera privada, presentant-lo com alguna cosa reservada a la família i les relacions íntimes. Aquesta narrativa pot ser limitant. El llibre ens convida a expandir la nostra comprensió de l’amor com una pràctica col·lectiva arrelada en la cura mútua, la solidaritat i el compromís amb el bé comú. L’“amor polític” no és sentimentalitat; és una força activa que fomenta la confiança, la resiliència i la justícia dins de les comunitats. Imaginem polítiques públiques modelades per l’amor en el seu sentit més ampli: polítiques que prioritzin la cura, l’habitatge, l’educació i el benestar per sobre del benefici o les dinàmiques de poder.

Un element clau d’aquesta discussió és el paper de la perspectiva de gènere i les estructures patriarcals que històricament han descartat la cura i les emocions com a “femenines” i, per tant, menys importants. El patriarcat no només dicta l’exclusió de les emocions del discurs polític, sinó que també reforça jerarquies que minimitzen les dones i qualsevol persona associada amb rols de cura. Les autores emfatitzen que abraçar les emocions en política no es tracta simplement d’humanitzar la vida pública; es tracta de desmantellar un sistema que equipara força amb dominació i cura amb debilitat. Una perspectiva de gènere ens permet veure com la intel·ligència emocional pot ser una forma de resistència, desafiant les narratives que han mantingut moltes veus als marges del poder. Reconeixent que la cura, l’empatia i la cooperació són fortaleses, podem començar a transformar la cultura política per promoure la inclusió i la igualtat.

Les autores també exploren els perills de la repressió emocional en política. Quan les emocions s’exclouen del discurs polític, el resultat sovint és la perpetuació de normes patriarcals que descarten la compassió i la cura com a “febleses.” Aquesta repressió de la intel·ligència emocional no només afecta la capacitat de les líders per prendre decisions justes, sinó que també aliena ciutadanes que es senten invisibilitzades i ignorades. El llibre argumenta que reconèixer les emocions no és només necessari per al benestar personal, sinó també per a la salut de les institucions democràtiques.

Un dels aspectes més inspiradors d’Amor i Política és la seva visió de la transformació col·lectiva. Les autores ens recorden que el canvi social és possible quan abracem la cooperació com una forma de força. Assenyalen moviments històrics impulsats per la solidaritat i la visió compartida, moviments que van desafiar sistemes opressius no amb força bruta, sinó amb creativitat, empatia i perseverança.

Finalment, Amor i Política ens convida a repensar la nostra aproximació al poder, els espais públics i les relacions humanes. Com gestionem els conflictes en els nostres espais compartits? Estem fomentant un diàleg obert o imposant les nostres opinions? Estem cultivant una cultura política on tothom se senti inclòs i valorat, o estem reforçant sistemes d’exclusió i control?

Aquest llibre no és només un assaig; és un manifest per a un enfocament més humà i creatiu de la política. La veritable transformació comença quan entenem que el poder no és una possessió individual, sinó una construcció col·lectiva. Si volem una societat més justa, necessitem líders i comunitats que encarnin sensibilitat, ètica i cooperació en les seves accions.

Llegir Amor i Política ens deixa amb una pregunta fonamental: I si l’acte revolucionari més gran fos cuidar?

En una època marcada per la fragmentació social i la incertesa, aquest llibre se sent com una crida urgent a reconstruir la política des d’un lloc de connexió, humanitat i esperança. Ens desafia a liderar amb empatia, fomentar la cooperació en lloc de la competició, i imaginar la política com una expressió de l’amor en acció.

* Referències 

Amor y política: la imprescindible sensibilidad de la política. Montserrat Moreno i Marimón, Genoveva Sastre Vilarrasa. Icaria, 2015. ISBN 978-84-9888-669-6.