Les ciutats del futur no es defineixen només pels gratacels, la innovació tecnològica o les iniciatives verdes. Es defineixen per les persones—la diversitat, la complexitat i el teixit canviant d’individus que les habitaran. Com a arquitectes socials i urbanistes, la nostra tasca no és només planificar i construir, sinó entendre profundament per a qui estem dissenyant. Aquest enteniment marca cada decisió que prenem i ens obliga a preguntar-nos: com podem crear espais que ressonin amb les experiències de vida de tothom?

Una nova demografia urbana

El paisatge demogràfic de les ciutats està canviant ràpidament. La migració, l’envelliment de la població i l’evolució dels models familiars estan transformant les comunitats urbanes. Segons les Nacions Unides, l’any 2050 gairebé el 68% de la població mundial viurà en zones urbanes, moltes d’elles empeses pel canvi climàtic, els conflictes i les oportunitats econòmiques. Francesca Tur Serra, en un recent fòrum, ho va resumir dient: “Ens dirigim cap a un món d’habitants urbans interculturals, no normatius, cercadors de salut i augmentats.” Aquests canvis exigeixen ciutats flexibles, inclusives i adaptables.

Les persones migrants aporten una gran riquesa cultural però també posen de manifest la necessitat urgent d’espais que fomentin la cohesió social. Projectes com Kitchen Square a Estocolm, on una plaça pública es va convertir en una cuina exterior per compartir àpats, exemplifiquen com el disseny pot construir ponts culturals. L’objectiu és clar: “Com podem cultivar una societat on la diferència sigui vista com una oportunitat per enriquir-nos mútuament?” es preguntava Tur Serra.

Repensar les normes

Els models familiars tradicionals i els patrons laborals estan evolucionant. Cada cop més, les ciutats acullen llars unipersonals, parelles sense fills i individus que busquen viure en models multigeneracionals o comunitaris. Això requereix nous models d’habitatge—apartaments compactes, espais de cohabitatge i barris adaptables a diversos estils de vida.

Els llocs de treball també estan canviant. El teletreball, els horaris flexibles i el nomadisme digital redefineixen com dissenyem els espais urbans. Edificis d’oficines desocupats poden convertir-se en centres comunitaris, llars d’infants o habitatge assequible. “Les ciutats han d’evolucionar per respondre a aquestes realitats no normatives,” va destacar Tur Serra.

La salut com a prioritat en el disseny

El futur habitant urbà cerca un benestar integral—físic, mental i social. La soledat, un problema creixent, requereix intervencions creatives. Iniciatives com els Chat Benches, bancs que conviden desconeguts a conversar, o parcs dissenyats per al tai-txi i l’exercici comunitari exemplifiquen com els espais públics poden combatre l’aïllament.

A més, l’envelliment de la població ens planteja repensar l’accessibilitat i el propòsit dels espais. Programes compartits on la gent gran cuida infants o gestiona espais comunitaris generen connexions intergeneracionals i ofereixen un nou sentit de comunitat.

Equilibrar tecnologia i tradició

Tot i que la tecnologia és omnipresent, ha de ser una eina al servei de les persones, no un dictador. Ciutats equipades amb tecnologia accessible i discreta poden millorar la vida diària—des d’infraestructures basades en IA fins a eines compartides. Però, com va assenyalar Tur Serra, “també necessitem espais lliures de tecnologia, on les persones es puguin reconnectar amb les tradicions i entre elles.”

L’exemple finlandès d’una illa lliure de telèfons il·lustra aquest equilibri. Els espais urbans haurien d’oferir zones hiperconnectades però també “zones de desconnexió,” on la interacció humana sigui la protagonista.

Dissenyar amb ètica i optimisme

“Les persones no només són habitants de les ciutats; són agents de canvi,” va dir Berta Segura Agulló. Aquesta reflexió subratlla la responsabilitat ètica que tenim com a urbanistes. Hem d’implicar les comunitats en la presa de decisions, reconeixent la seva experiència viscuda. Incorporar veus diverses assegura que les ciutats no només siguin funcionals, sinó també justes i inspiradores.

L’optimisme és clau. “Les ciutats necessiten optimisme,” va dir Tur Serra. Dissenyar amb una mentalitat de futur ens permet abordar els reptes actuals mentre abracem les oportunitats que vindran.

Per a qui dissenyem?

En última instància, dissenyem per a tothom: la persona migrant, el pare o mare solter, la persona gran jubilada o el nòmada digital. La nostra feina no consisteix a imposar solucions, sinó a facilitar vides, fomentar connexions i nodrir un sentit de pertinença. Avançant cap al futur, recordem les paraules de l’urbanista Jane Jacobs: “Les ciutats tenen la capacitat de proporcionar alguna cosa per a tothom, només perquè, i només quan, són creades per tothom.”

En donar forma a les ciutats del demà, hem d’escoltar, adaptar-nos i liderar amb humilitat i esperança. El futur urbà depèn no només del que construïm, sinó de com incloem, apoderem i inspirem les persones que hi viuran.

El segle XXI es caracteritza per avenços tecnològics accelerats, transformacions socials profundes i una complexitat geopolítica creixent. En aquest context, els principis d’ètica i bon govern no són només ideals abstractes; són l’estructura que sustenta les democràcies funcionals i les societats resilients. Aquest enfocament crític va ser el centre de la cerimònia de clausura institucional de la Capital Europea de la Democràcia, on un grup d’experts va explorar com els marcs ètics i els models de governança donen forma al present i al futur dels sistemes democràtics.

Ètica: La brúixola moral del progrés

Sovint es considera que l’ètica és un àmbit abstracte reservat a filòsofs i teòrics morals. Tanmateix, com va destacar Begoña Román, presidenta del Comitè d’Ètica dels Serveis Socials de Catalunya, l’ètica és profundament pragmàtica. “L’ètica no tracta d’una perfecció abstracta, sinó de crear les condicions per viure bé junts”, va afirmar. En un món on les institucions sovint pateixen erosió de la confiança pública, l’ètica proporciona un marc per reconstruir les connexions entre governs, organitzacions i ciutadania.

Román va subratllar que la governança ètica no tracta de neutralitat o imparcialitat, sinó de reconèixer els valors i compromisos compartits que uneixen les societats. “Sovint confonem imparcialitat amb neutralitat”, va comentar. “La veritable imparcialitat implica el coratge de defensar el correcte, fins i tot quan és incòmode”. Aquest enfocament destaca que la governança ètica no és passiva; dona forma activament a les estructures dins de les quals es prenen decisions, assegurant que s’alineïn amb la justícia, l’equitat i el bé comú.

Bon govern: Un requisit per a la confiança

La democràcia prospera gràcies a la confiança. No obstant això, com va destacar David Velázquez, exjutge i expert en compliance, aquesta confiança és fràgil i s’ha de guanyar mitjançant una governança transparent, responsable i inclusiva. “La integritat pública i privada no poden existir en compartiments separats”, va afirmar Velázquez. Va assenyalar l’evolució dels marcs de governança de la Unió Europea, com les directives sobre contractació pública i protecció de denunciants, que busquen estandarditzar la transparència i l’equitat entre els estats membres.

La necessitat de bon govern és encara més urgent en una era d’interdependència global. Velázquez va emfasitzar els reptes d’harmonitzar les regulacions a través de fronteres, subratllant que una governança inconsistent crea vulnerabilitats que són explotades per la corrupció i els actors de mala fe. Va destacar la importància de les associacions públic-privades basades en compromisos ètics: “La integritat no és opcional; és el fonament d’una cooperació sostenible”.

El bon govern també requereix que les institucions siguin adaptables. Com va assenyalar Román: “Vivim en una època d’acceleració i volatilitat. Les institucions han de ser estables, però prou flexibles per respondre als canvis ràpids sense perdre l’orientació ètica”. Aquest doble mandat—estabilitat i adaptabilitat—reflecteix les complexes demandes de la governança en un món cada cop més modelat per crisis com el canvi climàtic i la desigualtat social.

Implicacions per als urbanistes i arquitectes socials

Per als urbanistes i arquitectes socials, els principis d’ètica i bon govern ressonen profundament. Les ciutats no són merament espais físics; són escenaris on convergeixen poder, polítiques i participació. Les decisions sobre disseny i desenvolupament urbà tenen profundes implicacions per a la democràcia, l’equitat i la inclusió.

En essència, l’urbanisme ètic ens desafia a preguntar-nos: per a qui són les ciutats? Quines veus es prioritzen en els processos de planificació i disseny? Les respostes a aquestes preguntes revelen el teixit moral dels nostres entorns urbans. El disseny inclusiu no és només una elecció tècnica; és un imperatiu democràtic. Els espais públics, l’habitatge, el transport i la infraestructura verda han de dissenyar-se per reflectir i servir a comunitats diverses.

Per exemple, el disseny d’habitatges públics no s’ha de limitar a satisfer la necessitat de refugi; també ha de promoure la dignitat i la cohesió social. Els parcs i les places públiques no només han de ser estèticament agradables, sinó també accessibles i acollidors per als grups marginats. Aquestes decisions, encara que aparentment mundanes, tenen efectes en cadena sobre com es viu la democràcia en la vida quotidiana.

A més, com a urbanistes, hem d’afrontar les dinàmiques de poder que estan integrades en la nostra feina. El desenvolupament urbà sovint intersecta amb qüestions de desplaçament, gentrificació i justícia ambiental. El bon govern en l’urbanisme requereix transparència en la presa de decisions, una participació comunitària significativa i mecanismes de rendició de comptes per prevenir danys.

Les interseccions d’ètica, governança i democràcia

La intersecció d’ètica i governança és potser més visible en com abordem les desigualtats sistèmiques. Com va observar Román: “La veritable prova de la governança és com serveix a aquells que tenen menys poder”. Les democràcies no s’avaluen per com atenen la majoria, sinó per com protegeixen els drets i la dignitat de les minories, els grups marginats i les generacions futures.

Velázquez va afegir una altra dimensió a aquesta conversa, emfasitzant el paper dels mecanismes de compliance en la implementació d’una governança ètica. “La governança no tracta només de normes; tracta de crear sistemes que permetin la rendició de comptes”, va afirmar. Va assenyalar les proteccions als denunciants com un exemple de com la governança pot apoderar els individus per desafiar la corrupció i les males pràctiques, enfortint així les institucions democràtiques.

Una crida a l’acció

L’ètica i el bon govern no són ideals abstractes: són marcs accionables que influeixen en tots els aspectes de la societat, des de la formulació de polítiques fins a la planificació urbana. Per a aquells que donem forma a l’entorn construït, aquests principis ens recorden que la nostra feina és profundament política. Les decisions que prenem sobre l’ús del sòl, la zonificació i la infraestructura són decisions sobre qui té poder, qui té accés i qui pertany.

La cerimònia de clausura de la Capital Europea de la Democràcia va concloure amb una reflexió que encapsula aquest ethos: “L’ètica ha de triomfar, perquè és el fonament del bon govern i la promesa d’una societat justa”. En el segle XXI, els desafiaments que afrontem—crisis climàtiques, fragmentació social i disrupció tecnològica—demanden no només solucions tècniques, sinó també claredat moral.

Com a arquitectes, urbanistes i ciutadans, estem cridats a contribuir a un projecte compartit: construir comunitats on la democràcia no sigui només un sistema de governança, sinó una realitat viscuda. Per assolir-ho, hem de prioritzar l’ètica i el bon govern, reconeixent que no són fins en si mateixos, sinó mitjans per a un futur on tothom pugui prosperar.